Episodes
-
Arribem ací al final pactat, del recorregut. Hui posem el punt final amb este capítol 12. O i seguit, mai se sap. En estos tres mesos d’emissió d’ElMur han passat moltes coses. El Covid 19, clar, que ho ha canviat tot, com ens relacionem, com treballem, com gaudim de l’oci... però també en les coses referides al que ens interessa ací, la recuperació de la memòria democràtica. Les campanyes d’excavació a les fosses comuns acaben de començar de nou, per exemple al cementeri de Paterna, després d’esta fase de confinament, que en alguns casos, ha servit per informar-se, com a tots aquells oients als que ha interessat este podcast i tot allò que contàvem. A tots vosaltres, per cert, gràcies per sentir-nos, gràcies per escoltar-nos... En estos mesos han passat moltes coses, sí. I han mort, per coronavirus a més, grans noms de la memòria, alguns d’ells herois, i altres, torturadors sinistres.
En este capítol dotze i últim del podcast sobre memòria històrica “El mur” parlarem de futur. De com afrontar la tasca de recuperar la memòria, de les polítiques que es posaran en marxa per a no oblidar el passat. De qué podem fer també com particulars, per a recolzar estes mesures, per a col·laborar, per investigar si volem, qué va passar amb els nostres familiars... De tot això, i alguna altra cosa, en parlarem en este capítol 12 d’El mur, que es diu “El futur de la memòria”.
Es deia Rafael Gómez, i ha mort per coronavirus als 99 anys a Estrasburg, envoltat de la seua família. El 24 d’agost de 1944 va entrar com un heroi als llibres d’història, en alliberar París dels nazis, acompanyant la mítica companyia nou de republicans espanyols, que comandava el borrianenc Amado Granell. Rafael fou oblidat, això sí, durant molts lustres, i només recentment havia començat a revindicar-se la seua lluita, el seu esforç per la llibertat. Amb ell, desapareix l’últim dels combatents a la segona Guerra Mundial, l’últim viu, dels que parlarem en el capítol cinc d’ElMur, “Els que pogueren escapar”.
I en l’edifici que alberga el rellotge de les campanades de cap d’any a la Porta del Sol, que fan este so tan reconeixible, va treballar molts anys un personatge sinistre, que també ha mort per coronavirus recentment. Parlem de Antonio González Pacheco, conegut com Billy el Niño, el policia de la Brigada Político Social que va fer-se tristament famós els últims anys del franquisme pels violents interrogatoris, per les cruels pallisses als detinguts que aplicava amb un sonriure, als baixos de l’edifici de la Porta del Sol. Antonio González Pacheco, alias Billy, el torturador, el que ja en democràcia fou condecorat pels serveis prestats, en 4 ocasions. El 2013, la jutgessa argentina María Servini va dictar ordre internacional de cerca i captura per un delicte de tortura a 13 persones, però l’Audiència Nacional va argumentar que estos delictes havien prescrit. Fa dos anys demanaren que se li retiraren al menys les medalles: tot això ho contarem en el capítol 11 d’ElMur. Però Billy, el niño de 73 anys, ha mort abans de que es fera justícia. La pandèmia i els seus efectes, se li han avançat.
I un altre gran que ha faltat, Luis Eduardo Aute. Un dels que va posar banda sonora a la memòria, en Al Alba, esta cançó que va dedicar als últims afusellats del franquisme, els que van caure en la matinada del 27 de setembre de 1975, tot i la pressió de la comunitat internacional, fins i tot del Vaticà, per salvar-los la vida. Al alba fou escrita com una cançó d’amor inicialment, però va passar a la història com un al·legat contra la pena de mort.
Foto: Entrega de les restes a un familiar al cementeri de Paterna
En el cementerio de Paterna, se recupera poco a poco la normalidad post Coronavirus. Arqueoantro ha empezado los Trabajos en la fosa 111, donde esperan encontrar los restos de 149 fusilados de medio centenar de pueblos de toda la comunidad. Cuerpos de represaliados sobre todo de labradores y jornaleros, però también maestros, carpinteros y pescadores. Miguel Mezquida, director arqueológico de la excavación, nos cuenta: “a finales de noviembre tendríamos que estar con los trabajos finalizados, y ahora mismo, estamos tramitando subvenciones con el cementerio civil de CS, y esta sería la tercera campaña. Este año, entre Paterna y CS, la crisis del COVID, nos ha ralentizado todo...”
Si en la fosa 111 de Paterna comienzan ahora, en la 113, también del cementerio de Paterna, están ya al final del proceso, después de cuatro largos años de investigación y de lucha contra los elementos. Y después de cotejar las pruebas de ADN de los cuerpos, los resultados no han sido alentadores: muchos no han conseguido la ansiada identificación. Entre ellos, el del tío abuelo de Santi Vallés, presidente de la asociación. Santi reclama que sea la administración la que se implique directamente en las excavaciones, y que el peso de la labor no recaiga en los familiares: “assumint per primera volta, que els processos, no haurien d’anar com càrrecs a subvencions, ni que ho porten les famílies, que es faça justírcia, sí, pero que es faça càrrec d’ella l’estat. Per nosaltres ha sigut un llarg procés, com un calvari. Les famílies no tenim perquè ser investigadors, portar números, investigació, tasques que s’han fet molt pesades, i a més que l’administració no supervisa com cal. Perque són processos que com son nous, i estàn passant ací, hi ha circunstancies que no sabem les famílies i que ens sentim perjudicats. Havia de haver un protocol procés de supervissió, està costant molt diners, i és responsabilitat de les administracions el supervisar”.
La Diputació de València va començar ja la passada legislatura una tasca de recolzament a les associacions reconeguda per tots i que encara segueix. Ara des de la conselleria de Qualitat democràtica es vol estendre les ajudes a tota la Comunitat. Parla Rosa Pérez Garijo, consellera: “Nosotros tenemos el mismo objetivo que hace 4 años, vamos a seguir exhumando en la totalidad del territorio valenciano, ahora yo soy competente de todo el territorio, vamos a seguir con las subvenciones, que derivan de las actuaciones que se iniciaron con la Diputación de Valéncia, gracias a eso, hizo que muchos familiares empezaran a moverse, a hablar con las abuelas, y empezaron a surgir todas estas asocicaciones, sobre todo en el entorno del cementerio de Paterna... Nosotros vamos también a empezar a exhumar, hemos firmado un contrato la semana pasada, en el cementerio de Castellón, en Monóvar y Benisa, y tenemos previsto seguir exhumando tanto en Valencia como en Castellón y en Alicante. Para esto es fundamental tener claro el mapa de fosas actualizado”.
Pero més enllà de les fosses, el que està clar és que la memòria democràtica té molt a vore amb la difusió i el reconeixement.
Foto: L’arqueòleg Alejandro Calpe, al cementeri de Paterna
Alejandro Calpe, arqueòleg que excava en una fossa de Paterna, i està explicant el seu treball in situ a un grup d’estudiants. Perquè contra l’esclavitud de la desinformació, dels que volen que no es coneguen els fets, l’educació als més joves és clau. Però posem per cas que un particular, vol començar una investigació sobre un familiar, del que té alguna idea de que fou represaliat... Com pot fer-ho? Ho explica l’historiador, membre de l’Aula de Memòria de la Universitat de València, Juan Carlos Colomer: “lo primero que te diría, Carlos, es hacer algo tan sencillo como conocer el nombre de la persona, los datos mínimos, si hubo juicio. Si buscas en google, ministerio de defensa, hay archivos militares con las actas de los juicios de guerra después de la guerra civil, son listados, y tan sólo con el nombre, consultando vía web, ya encontramos información relevante, y después podemos pedir el juicio de guerra, y podremos ver los testigos que denunciaron, la causa del juicio, es decir, contaremos con más fuentes… Hay otra fuente importante que es la Causa General, que habla de cada localidad, localizable en internet, internet es un gran aliado en estas búsquedas. Resumiendo: ministerio de defensa, y el nombre de la persona y pedir la información de ese juicio”.
Entrem a l’Arxiu del Regne de València. Es públic, debades, i per accedir no cal ser ni investigador, ni historiador: qualsevol particular pot vindre a fer una consulta sobre un familiar. Ací trobem sobre tot les bases de dades de les presons de la província. Ens ho explica Paco Torres, director de l’arxiu: “Al voltant de la memòria es poden consultar els expedients de carabiners, o les nómines, de la província de València, dos llistats de tot espanya, de febrer i de març l’any 39. També hi ha una sèrie de caixes dels jutjats de València de Responsabilitats polítiques, dels jutjats de València sagunt i carlet i els arxius més voluminosos, que van arribar al 2011, vingueren els expedients de les presons valencianes de la postguerra, de Picassent vingueren 1200 caixes, 1:22 en tres tandes varen vindre 114.900 expedients de gent que va estar empresonada en la postguerra.”
En presons com la model o Sant Miquel dels Reis, o la de dones del passeig de la Petxina. Entrem, acompanyant Paco Torres, en la sala on es custodien tots estos arxius, on queda constància per escrit, de l’arbitrarietat dels tribunals, de la ignomínia de les condemnes...”ací tenim els dipòsits de l’arxiu, i les presons de la postguerra, que enviaren ací. Els enviamemts se feren en tres tandes, i la documentació està organitzada segons l’enviament, la caixa i el número d’expedient. La base nos diu on està l’expedient, venim ací dalt, i es consulta, o si demana una còpia digital, li la facilitem. Ací podem vore els expedients, el paper es de la postguerra, de mala qualitat, i això dificulta la lectura, pero malgrat tot els expedients es conserven prou be”.
Un altra font important de consulta per al que vol saber, el que vol investigar sobre un familiar represaliat, és l’Arxiu General Militar que està en el Passeig de Moret a Madrid. Ahí es custodien els expedients dels juís militars. Els Consells de Guerra sumaríssims, en els que el delicte d’auxili a la rebel·lió, es a dir, haver-se mantingut fidel a la República, es castigava amb 30 anys de presó, o la mort. Són públics també, es a dir, qualsevol pot anar a interessar-se per ells, encara que l’administra l’exèrcit.
Foto: Paco Torres, director de l’Arxiu del Regne
Y hay que no olvidar, que gran parte de estos movimientos fueron favorecidos, y ganaron importancia, gracias a la ley 52/2007, de 26 de diciembre, conocida como Ley de Memoria Histórica. Por primera vez en España, se incluía el reconocimiento de todas las víctimas de la Guerra civil y de la posterior dictadura. Y aunque las asociaciones memorialistas criticaron su tibieza, la ley obligó por ejemplo a eliminar los símbolos de exaltación franquistas, algo que aún no se ha cumplido en muchos pueblos de España, o marcaba también la despolitización del Valle de los Caídos, que sigue estando en proceso a pesar del traslado del dictador. El presidente Jose Luis Rodríguez Zapatero fue el impulsor de esta ley, y la valora 17 años después: “Gran parte de la memoria sigue por descubrir, y lo que es más importante, por reconocer. Que una nación que es poderosa en valores, no tanto por grandes armas a su disposición, sino porque sabe distinguir lo que vale, lo que conforma su historia y lo que no, y por tanto dar reconocimeinto a los que fueron dignos, y fueron víctimas, otorgarar memoria de lo sufrido que es injusto .... la memoria no ha hecho más que empezar, y mi íntimo deseo es que fuera un bien colectivo, lo malo y lo bueno de nuestra historia es de todos”.
Este actor, personifica a Leoncio, l’enterrador de Paterna del que ja hem parlat en altres capítols d’este podcast. Per a la difussió, són importants iniciatives com aquesta que es va fer a la antiga presó de Sant Miquel dels reis. Basant-se en els testimonis del serial sonor de memòria Vidas Enterradas, teatralitzen monòlegs de represaliats, i duen al públic als llocs originals de la repressió.
També Música Empresonada fou una activitat que va retre homenatge a Sant Miquel dels reis, als tants músics valencians represaliats que patiren la presó i el desterrament, recuperant la seua obra, la seua música.
Foto: Luis Vidal, pare i fill, al seu arxiu
L'arxiu fotogràfic que els Vidal conserven a sa casa, és impresionant. Centenars de milers d’imatges, pendents encara de digitalitzar i fer públiques, i que retraten moltes époques: també la de la república i de la inmediata postguerra, ambo joies com aquesta, de la que parla Luis Vidal: “una de las fotos que hemos descubierto es ésta fotografía del congreso antifascista, en la que se ve al abuelo Luis, junto a Gerda Taro, trabajando uno al lado de otro, y que descubrimos en un reportaje de Valencia Semanal . Es una foto en la que teníamos constancia de que el abuelo había estado allí, pero no teníamos ninguna imangen en el archivo, y después hemos descubierto el trabajo y de lo que hizo el abuelo en esas fechas.”
Pot ser la més important de les conclusions al voltant de la memòria, es la necessitat de que les actuacions es facen prompte, quan més prompte millor. Ho diu Santi Vallés: “Ja n’hi ha prou de dos espanyes, això és un tema de drets humans, si no ho fem ara, ja no ho farem mai, ara és quan estem a temps, dels testimonis directes, dels fills, netes, germans que encara queden, perque el seu testimoni oral es tan important com els papers, eixes sentències de mort estan basades en invencions, foren condemnats per ser fidels a la república.”
Video: Entrevista en su casa de París con Carmen Negrín, nieta y presidente de la Fundación Juan Negrín.
Y en este tiempo de Coronavirus, entramos en la casa de París, aunque sea virtualmente, de Carmen Negrín, nieta del que fue el último Presidente de la República, el Dr. Juan Negrín. Carmen ahora preside su fundación, y está empeñada en que sus papeles, más de 150 mil documentos oficiales que la familia conservó en baúles durante años, ahora se digitalicen, se analicen, se estudien. Para que de ellos, en estos tiempos de uso partidista de las fake news, se extraiga la versión verdadera de la memoria: “en vez de justificarse, prefieren borrarla. Que es lo que han hecho con la otra memoria. Todo eso es muy subjetivo, las dos memorias son interesantes, pero hay una que ha tenido resultados nefastos, con desaparecidos, torturados, niños robados, y la otra memoria es la que es de gente progresista que ha construido más de 40 mil escuelas, la cultura progresó, y la gente sin memoria y sin cultura es muy manipulable... muchas veces lo comparo con el alzheimer, un país sin memoria es un país con alzheimer, la patria, en el buen sentido de la palabra patria”.
Obrim per última volta la que ha sigut secció fixa en estos dotze capítols: “El calaix dels testimonis encadenats”. Com sempre, volem ser un altaveu de les històries que es contaren en veu baixa a l’intimitat familiar. Combinem la narració de tres crims i les seues misèries, que recorden per a nosaltres els seus familiars. Hui són Amparo Piquer, de Rafelbunyol, Vicenta Juan, de Manises, y Pedro Luis Alonso, de Puerto de Sagunto.
Foto: Amparo Piquer, filla de represaliat, amb la seua neboda Alícia
Això que acabes de llegir és el guió adaptat delcapítol 12 i últim d’El Mur', el que hem dedicat al futur de la memòria. Un serial radiofònic dirigit i presentat per Carlos López Olano. En la edició i realització, Miguel Coll. Fem ràdio, però som també multimèdia perquè complementem l’àudio amb diversos recursos als que pots accedir en aquesta web. Este programa conta amb el recolzament de l’Associació Ciutadania i Comunicació, ACICOM.
El podcast El Mur: El futur de la memòria ha sido publicado en Plaza Radio -
En este capítol onze del podcast sobre memòria històrica 'El Mur' parlem de la memòria recent, perquè no hi ha que anar 80 anys enrere per a trobar repressió al nostre país. També hi hagué i molta, en l’anomenat tardofranquisme, els últims anys de la dictadura, i també als primers anys de la transició espanyola. Uns temps convulsos, en els que es combinen els crims, en ocasions amb impunitat dels grupúsculs ultraderetans, amb una violència redoblada del grups terroristes, d’ETA per damunt de tot, i unes forces de seguretat que primer actuaren en complicitat amb els repressors amb l’última etapa del franquisme, i que seguiren ja en democràcia sense canviar els vells costums. Una etapa, la de la Transició, que ja no es considera modèlica, i de la que es qüestiona especialment la llei d’amnistia de 1977 que va deixar impunes tots els crims del franquisme. Tot i això, les denúncies a uns abusadors, en ocasions policies torturadors, que tenen a més noms i cognoms ja que encara viuen, s’han succeït, i arriben especialment de la justícia argentina. De tot això, i alguna altra cosa, en parlarem en este capítol 11 d’El mur, que es diu “La memòria recent”.
Carrero Blanco fou assassinat per un comando de la ETA el 20 de desembre de 1973. La seua mort hi ha que emmarcarla en el període anomenat com el miracle econòmic espanyol: el país, després de tants anys de autarquia i misèria, havia començat a recuperar-se sinó en llibertat, sí al menys econòmicament, sobre tot gràcies al turisme, a les divises que enviaven els emigrants, i al progressiu reconeixement internacional que va acabar amb l’aïllament. I quan justament el mateix Secretari d’Estat nordamericà Henry Kissinger acabava de visitar a Franco, i de donar-li recolzament, el Dodge Dart 3700 RT de Carrero va volar sobre el cel de Madrid.
Per cert hi ha qui afirma que els cent kilos de Goma 2 que li van permetre eixe últim viatge vertical els va subministrar la mateixa CIA. El cas és que Carrero havia sigut sempre un militar fidelíssim al dictador, però era prou més: en el moment de la seua mort era president del govern, realment el braç executor, en una etapa en la que Franco estava vell i greument incapacitat. L’almirall era, sense dubte un home dur del règim, però fou sustituit per un altre pitjor encara: Carlos Arias Navarro, que s’encarregaria de governar l’última etapa de l’anomenat tardofranquisme. Una època, tot i la bonança econòmica, molt repressiva, on un règim decadent va exercir la violència mentre exhalava els seus últims extertors.
Les execucions en eixos anys sovintegen. Com la de Salvador Puig Antich, l’últim ajusticiat per garrot en Espanya. Recordem ara la pel·lícula de Jose Luis García Berlanga, El verdugo, que conta la història d’un d’eixos pobres executors forçats per la misèria.
És en eixa época prèvia a la mort de Franco, quan Lucila Aragó va estar ingressada a la presó de dones de València. Ja hem parlat en El mur d’eixe espai de repressió, ara convertit en un col·legi en el que en cap lloc es recorda el que va passar dins dels seus murs. Lucila tenia només 20 anys, estudiava Econòmiques i militava en el FRAP, on feia tasques exclusivament de propaganda. Fou detinguda en setembre de 1975, li aplicaren la llei antiterrorista, fou brutalment interrogada i torturada i empresonada finalment. Ens ho conta ella mateixa.Mapa: Antiga presó de dones de València, ara col·legi 9 d’octubre
Lucila está justament en la presó de dones que podem vore en el mapa, quan es produeixen els últims afusellaments signats personalment pel dictador. Tot i la pressió internacional, tot i la intervenció del Vaticà demanant clemència, tan sols dos mesos abans de la mort de Franco, 3 membres del FRAP i dos D’ETA politic-militar son afusellats, a trenc d’alba.
La cançó 'Al Alba', segurament la més famosa del cantautor Luis Eduardo Aute, es va convertir en un homenatge a eixes morts a la matinada.Tan sols una setmana després de les execucions, Franco s’acomiadava dels seus en la seua última aparició pública a la Plaça d’Orient: l’escenari clàssic de les manifestacions prodictadura: i es juntaren, cal recordar-lo, un milió de persones, per a recolzar un règim que moria matant.
Però diuen que justament el fred que eixe dia va patir el dictador fou l’accelerant de la seua mort. Al llit, sí, però després d’una agonia allargada artificialment pels seus més directes col·laboradors, que temien el que havia de passar després de faltar el que havia regit els destins d’Espanya amb mà de ferro, durant quaranta anys.
De poc li va servir el panegíric a Arias Navarro, davant l’impuls dels moviments democratitzadors. Començava la transició, amb les seues llums, i les seues ombres. Com la que projectava la real casa de correus de Madrid, que tot el mon coneix pel só de les campanades de cap d’any. Sí, és l’edifici amb el rellotge que marca tradicionalment l’entrada a l’any a la Porta del Sol. Un lloc que albergava la direcció general de Seguretat i els seus calabossos. On durant molts anys es va seguir tancant indiscriminadament als opositors clandestins al règim, on seguiren les tortures i vexacions exercides pels vells repressors franquistes. Però no només existia la DGS i el TOP, el Tribunal d’ordre públic repressor, també van sorgir els grupuscles violents de l’ultradreta, pistolers falangistes i nostàlgics del règim que començaren una llarga llista d’accions que colpejaven a sindicats d’esquerra i partits encara il·legals. I va arribar el que va ocórrer en un despatx laboralista del carrer Atotxa a Madrid, en gener de 1977.
Cinco abogados del PCE y de Comisiones Obreras fueron asesinados, uno tras uno, y otros cuatro resultaron gravemente heridos. Los tres miembros del comando ultraderechista fueron detenidos y condenados, aunque dos de ellos consiguieron fugarse. Carlos García Juliá, vivió 25 años en Brasil. Hace tan sólo unos meses que fue finalmente localizado, y extraditado para acabar de cumplir su pena en España. Pero la cruel matanza de Atocha, sirvió al menos para algo: 100 mil personas acompañaron en silencio y con orden los féretros de los abogados por las calles de Madrid. La reacción sosegada sirvió para acelerar la legalización del Partido Comunista de España, en el histórico Sábado Santo de 1977: Carrillo sale por fin de la clandestinidad, y vuelven, después de tantos años, personajes emblemáticos como Dolores Ibárruri, La pasionaria, o el poeta Rafael Alberti. Muy poco después, llegaron las primeras elecciones democráticas en 41 años, con la campaña en la que un joven candidato, moderadamente reformista, pero que también había ostentado cargos importantes en el Movimiento, pronunció el eslogan más pegadizo de la política española del siglo XX.
Video: El candidato Suárez, prometiendo.
Ya con un gobierno democrático elegido por el pueblo, se aprobó con un amplio respaldo parlamentario una de las leyes más comprometidas de la transición: la 46/1977, de 15 de octubre, conocida como la de Amnistía. Aplicaba ésta a los presos políticos, y a un amplio espectro de delitos como la rebelión y sedición, cometidos antes de 1976. Con su cara, su parte positiva, que conseguía liberar a gran cantidad de jóvenes revolucionarios que habían luchado por la democracia en el tardofranquismo, pero también con su cruz, ya que indultaba también, todos los crímenes que se cometieron bajo el amparo de la dictadura. Es, en cualquier caso, una ley puesta en cuestión hoy.
Foto: Taula rodona a la Universitat de València: “Impunitat i víctimes de crims d’Estat i de l’extrema dreta en la Transició”
Aradia Ruiz es abogada de CEAQUA, la coordinadora de apoyo a la Querella Argentina contra los crímenes del Franquismo: "El problema es que la judicatura sólo tiene en cuenta el derecho interno, y no el internacional y eso que con las leyes externas se condenó a Pinochet y a Stilingo, pero el caso es que en España, no quieren aplicar la misma norma, es decir, esto demuestra que es al final una cuestión política y no de derecho. En conclusión: falta voluntad política para juzgar los crímenes del franquismo.
A més, la violència i la tensió no van acabar amb l’arribada d’una democràcia, que sense dubte era encara fràgil. Parla Sabino Cuadra, que va escriure un llibre denunciant la repressió als Sanfermins de 1978.
Al Tall li va dedicar una cançó a Miquel Grau i ell es va convertir en un símbol dels temps, un símbol de totes eixes agressions comuns en eixa época.
Se llamaron los años de plomo cuando el terrorismo de la ETA mataba a diestro y siniestro, especialmente militares y policías, con el expeditivo sistema del tiro en la nuca. El año más cruel de la banda llegó bien entrada la democracia: en 1980, 98 personas fueron asesinadas. Es decir, había una media de dos atentados a la semana. Poco después los etarras se especializaron en el uso del coche bomba, y en 1986, llegaría el atentado más sangriento de la banda, el de Hipercor en Barcelona, con 21 víctimas mortales y 45 heridos.Fue la época también de la guerra sucia contra ETA: de cuando los GAL, financiados por altos funcionarios del Ministerio del interior imponían la venganza institucional como respuesta a la violencia.
El 23 F, desde València, començava el colp que va fer trontollar la democràcia, i també va consolidarla: els historiadors consideren que la transició va acabar just en eixa data. Ahora, los memorialistas quieren que los abusos policiales no queden sin castigo.
Las reivindicaciones de memòria democrática tienen una peculiaridad cronológica: tanto víctimas como verdugos están vivos, y las acusaciones en los juzgados, a pesar de la ley de amnistía, tienen nombres y apellidos. Como el del aún condecorado inspector de la Brigada Político Social Juan Antonio González Pacheco, conocido como Billy el Niño, acusado de ser uno de los más conocidos torturadores, y que fue reclamado por la justicia argentina sin ningún éxito. O el del exministro del interior, Rodolfo Martín Villa, o el de Benjamín Solsona, apodado el Billy el niño valenciano. Habla de nuevo Aradia Ruiz, abogada, y Lucila Aragó, que vivió en propia carne la represión de esos años.
Video: Concentració de familiars a la Plaça de la mare de déu 31/1/20
També obrim la nostra secció “El calaix dels testimonis encadenats”, on sempre volem donar la paraula als que poden contar les històries anònimes dels seus familiars. Combinem com sempre, tres històries d’afusellats i soterrats a fosses comunesa Paterna: Hui són, el besnét d’Antoni Soler de Moixent, el nebot net de Francesc Núñez Miquel, de L’Alcúdia, i el net de Mariano Pinilla, de Sagunt.
El que acaben de llegir és el guió modificat del capítol 11 i penúltim d’“El Mur”, el que hem dedicat a memòria més recent. Un serial radiofònic dirigit i presentat per Carlos López Olano. En la edició i realització, Miguel Coll. Fem ràdio, però som també multimèdia perquè complementem l’àudio amb diversos recursos als que pots accedir mitjançant aquesta web. En breu, l’últim capítol, el 12, en el que parlarem del futur de la memòria. Este programa conta amb el recolzament de l’Associació Ciutadania i Comunicació, ACICOM.El podcast El Mur: La memòria recent ha sido publicado en Plaza Radio -
Missing episodes?
-
En este episodi del podcast sobre memòria històrica “El mur” tractarem un capítol de la nostra història molt dur en el que parlarem dels espanyols, i especialment els valencians, que van morir, i alguns sobreviure però amb seqüeles per a tota la vida, als camps de concentració i d’extermini nazis. Els temples de l’Holocaust, on massacraren a 11 milions de persones, vora la meitat jueus. Llocs sinistres, hui molts reconvertits en espais de memòria, com Dachau, Ravensbruck, on anaven les dones, Treblinka, o pot ser el més tristament famós de tots, Auschwitz. Parlarem especialment d’un, Mauthausen, el conegut com Camp dels espanyols, on les SS que assumiren la responsabilitat de l’anomenada solució final, van concentrar als espanyols, que consideraren apàtrides, i marcaren amb un triangle roig al pit. Allí patiren la crueltat humana en grau màxim, en companyia de jueus, sobre tot, però també de gitanos, d’eslaus, d’homosexuals, de qualsevol que no s’ajustara al model de raça ària. Quasi tots els deportats tingueren un patró comú: foren republicans que van fer la guerra d’Espanya, que van fugir a França a peu per la frontera, que combateren o feren trinxeres per a l’exèrcit francés, i que acabaren en el pitjor dels llocs possibles, on ningú voldria haver estat: on la vida, o la mort, es jugava en un instant, i de manera aleatòria, als camps que el Tercer Reich va escampar per tot Europa. De tot això, i alguna altra cosa, en parlarem en este capítol 10 d’El mur, que es diu “Valencians a Mauthausen”.
Luis Estañ, de Callosa de Segura, fou el presoner 4375 al camp de concentració nazi de Mauthausen. Va lluitar com a voluntari a l’exèrcit republicà, on va arribar a ser tinent. En acabar-se la guerra, va creuar la frontera cap a França, però a l’altra banda dels pirineus no fou ben rebut, com tants altres: recordem que es va produïr la que fou la major diàspora de la història d’Espanya: més de mig milió de refugiats feren el mateix camí fugint de la barbàrie franquista en tan sols uns mesos. Luis fou internat al camp improvisat d’Argelles sur mer. Amb unes condicions inhumanes. A la platja, a l’hivern. Sense protecció. Sense esperança. Tot un infern en la sorra, com va definir-lo el fotógraf Robert Capa.
Imagen: web de la asociación Amical Matthausen
Segundo Espallargas, alias Paulino, fue otro español en Mauthausen, uno con un don muy especial que le sirvió para conservar la vida. Trabajaba duramente en la cantera de lunes a viernes, pero los fines de semana, tenía que boxear para los nazis. Y ganar: si no, lo hubieran gaseado. Y se convirtió en un superviviente: en el boxeador imbatido de Mauthausen.
En el podcast recordamos a Luis Estañ y Segundo Espallargas, dos casos cualquiera, ya que la verdad es que españoles en los campos de concentración nazis hubo, y muchos. Según los datos actualizados hace muy poco por la asociación Amical de Mauthausen, 5.200 españoles fueron asesinados en el campo, llevando en el pecho el triangulo rojo que identificaba a los republicanos. De ellos, cerca de 400 valencianos. La mayor parte, murieron en el que se conoce como el matadero de Mauthausen, Gusen.
Foto: La tristemente famosa “Escalera de la muerte” de Mauthausen
Paco Aura era otro de los supervivientes de Mauthausen, el campo en el que se concentraron la mayoría de españoles. Paco, de Alcoy, con una historia muy similar a la de Luis Estañ, y el resto de republicanos deportados. Hizo la guerra civil, tan sólo con 17 años. Se integró en un batallón de trabajo del ejército, donde cavó trincheras para los franceses. Y dio con sus huesos en Gusen, donde sobrevivió un tiempo récord, más de cuatro años.
Paco va morir fa uns mesos envoltat de la seua família, a sa casa, Alcoi, quan li faltava molt poc per complir el segle. Ell fou l’últim, dels vora 700 valencians que van aconseguir sobreviure als camps d’extermini nazis. El seu testimoni sonor, i el de molts altres que van viure a les portes de l’infern, l’hem pogut recuperar gràcies a un documental fet pel realitzador valencià Pau Vergara fa 15 anys, “Más allá de la alambrada”.
Pero, porqué tantos españoles y también valencianos, acabaron en los campos de exterminio nazis? Nos lo explican en el podcast Marc Baldó, y Adrián Mínguez.
La lletra de la cançó “Els cinc de Pego” de la Gossa sorda, és un homenatge als 5 joves de Pego que compartiren destí a Gusen: cap d’ells va aconseguir sobreviure al treball com esclaus a la cantera, i a més, durant molt de temps, quasi ningú al seu poble, se’n va enrecordar d’ells. Al menys, fins que esta cançó els va reivindicar. Els presos eren forçats a pujar una i altra volta carregats amb blocs de granit unes duríssimes escales, que anomenaven de la mort. A voltes, aleatòriament, però sobre tot ho feien amb els presos jueus, els vigilants de les SS empentaven fins fer caure els presoners.
Un altre que no va soportar el treball d’esclau: Manuel Ferrer Gasulla, nascut a Morella, va morir als 40 anys en Mauthausen el 18 de febrer de 1942, després de dos anys i tres mesos de calvari. Ho recorda el seu nebot net, Ximo Puig, President de la Generalitat.
Foto: Homenatge a Antonio Machado en Godella
Pel camp dels espanyols també va passar el famós fotógraf de Matthausen: Francesc Boix. No només va sobreviure per a denunciar-lo: va aconseguir amagar els negatius que provaven els abusos i assassinats que van cometre els nazis als camps. Fou l’únic espanyol que va declarar als juís de Nuremberg. Recentment, una película recorda la seua história, amb Mario Casas interpretant-lo.
El 5 de mayo de 1945, hace ya 75 años, el campo de Mauthausen-Gusen fue liberado por las tropas americanas. Las fotografías históricas de ese día dan fe, de que los presos que sobrevivieron a la huida de los nazis, recibieron con una pancarta a los aliados, en la que ponía: “Los españoles antifascistas saludan a las fuerzas liberadoras”
Aún así, el calvario para los republicanos no acabó ahí: siguieron siendo apátridas durante muchísimos años, sin un hogar al que retornar.Ya no queda nadie vivo para recordarlo. Pero los testimonios directos los tenemos aún ahí. Recordemos a Paco Aura, que dedicó todos sus esfuerzos durante muchísimo tiempo, a que lo que había pasado, lo que conservaba en su memoria, no se olvidara. Ahora, un puente en Alcoy conmemora su figura. Y a Luis Estañ, que tiene una calle en su pueblo, Callosa de Segura, y que ya viejo, siempre iba a cualquier colegio que le pidiera que contara a los escolares su historia, la historia de cómo se puede sobrevivir al infierno.
Encetem la nostra secció fixa en “El Mur”, que es diu “El calaix dels testimonis encadenats”, on sempre volem donar la paraula als que poden contar les històries anònimes dels que tot ho van perdre després de ser condemnats en consells de guerra. Combinem tres històries d’afusellats a Paterna que recorden per a nosaltres els seus familiars. Hui són tot testimonis molt majors, que van viure, que van vore com es portaven a afusellar a son pare, o son tio. Parlen Amparo Piquer, de Rafelbunyol, Lirio Pinilla, de Sagunt, i Tomás Bou Aragó.
Foto: En casa de Amparo Piquer, filla d’afusellat de Massamagrell, amb la seua neboda Alicia.
Això que acabes de llegir és el guió aproximat del capítol 10 d’“El Mur”, el que hem dedicat als valencians que van patir l’experiència d’estar tancats en un camp de concentració nazi, com el de Matthausen. Un serial radiofònic dirigit i presentat per Carlos López Olano. En la edició i realització, Miguel Coll. Fem ràdio, però som també multimèdia perquè complementem l’àudio amb diversos recursos als que pots accedir en aquesta web. Este programa conta amb el recolzament de l’Associació Ciutadania i Comunicació, ACICOM.
El podcast El Mur: Valencians a Mauthausen ha sido publicado en Plaza Radio -
En este capítol nou del podcast sobre memòria històrica 'El mur' mirarem i sentirem. Perquè volem parlar de com la música, i el cine, han tractat la memòria. Ho han fet molt, sobre tot els músics, que s’han encarregat de composar una banda sonora rica i variada, que narra i expressa sentiments, de molts aspectes relacionats amb la lluita antifascista, dels desapareguts, dels afusellats, dels que no van tindre altre remei que fugir, deixant-ho tot enrere, dels que es quedaren a l’interior, però atemorits i amagats. De les víctimes, i dels perdedors. Per a parlar de tot això, hui contem amb una invitada d’excepció, segurament la periodista que més sap de música en tota València: Amàlia Garrigós. També de cine, en parlarem. De cine de la memòria, que pareix que hi ha molt, últimament, potser no tant si comparem amb la producció d’altres països, de la representació visual d’altres crims col·lectius. De tot això, i alguna altra cosa, en parlarem en este capítol 9 d’El mur, que es diu “Sentim i Mirem”
Des el primer capítol d’este podcast, i ja van uns quants, hem utilitzat de sintonia la famosíssima Bella Ciao, però mai hem explicat perquè... És una melodia realment molt bonica, que ara coneix tot el món perquè la gasten de sintonia en una sèrie de ficció d’èxit, molt bona sense dubte. Però molts canten esta cançó sense saber la seua història, i us asegure que val la pena conèixer-la. Bella Ciao, si ens quedem amb la lletra, parla d’un comiat, del comiat d’un partisà que va a lluitar contra el fascisme i Mussolini, perquè diu, “una mattina, mi sono alzato, e ho trovato l’invasor...”. Bella Ciao es va convertir en tot un himne de la resistència italiana durant la segona guerra mundial, i després, de qualsevol lluita contra el totalitarisme, i per això, en este programa no ens cansem de sentir-la.
I per a parlar de música i memòria, hui tenim amb nosaltres a la millor. Una gran periodista de ràdio, amb moltes experiències de podcast també darrere, i segur la que més sap de música en Valencià, i la que millor transmet a través de les ones de ràdio l’amor per eixa música. A banda, Amàlia Garrigós és una amiga a la que vull molt.
I si fins ara hem sentit, comencen a mirar... o a parlar de cine en realitat. Cine de memòria, creador d’un imaginari col·lectiu, d’una forma de vore que acaba modelant l’actualitat. Comencem este recorregut amb la que s’ha convertit en la pel·lícula més reconeixible, la que sense dubte més ha contribuït a divulgar l’Holocaust, l’extermini de sis milions de jueus en un pla diabòlic, perfectament dissenyat i planificat pel règim dels nazis.
Hace ya 25 años que se estreno La Lista de Schindler, la historia más o menos real, de ese hombre de negocios pragmático colaborador de los nazis, que decide utilizar sus habilidades para ser bueno, un hombre justo, y salvar todos los judíos que esté en su mano. Los puristas acusaron a Steven Spielberg de caer en el melodrama, de hacer protagonista a un ario, de trivializar la tragedia. Pero la Lista consiguió volver a poner en la agenda la cuestión judía. No siempre fue así. Llama la atención que en películas como “Campos de concentración nazis”, el tremendo documento visual de 1945, que los aliados filmaron acompañando a las tropas de liberación, no dice, en ningún momento, que gran parte de los millones de víctimas, eran judíos. En esta película, que por cierto puede verse a través de Netflix, puede comprobarse esto: los gaseados, los cuerpos enterrados o quemados, no pertenecían a ninguna etnia, cultura o religión. la barbarie fue ejercida de manera indiscriminada, y en ningún momento se dice se enuncia, se remarca que gran parte de las víctimas fueran judíos. Y nadie se quejó. Tuvo que pasar unos años, para que lo que fue una matanza étnica dejara de ser invisible.
La versión de los diarios de una adolescente, Ana Frank, empezó a contar, al menos para Hollywood, el crimen colectivo. Nada menos que en 1959, casi 15 años después del fin de la guerra. Después llegarían otros grandes éxitos, como la serie Holocausto, en 1978. Y después el Schindler de Spielberg. Pero hoy en día, el género sigue sin agotarse, ni en literatura ni en cine: El hijo de Saúl, una película húngara que muestra de manera descarnada la cotidianeidad de los hornos de Auschwitz, el día a día entre el horror, triunfó en los cines hace muy poco. Incluso el cine español ha retratado recientemente los campos de exterminio en El fotógrafo de Mauthausen, que cuenta la historia real de Francesc Boix, un republicano que aportó sus fotos como prueba de los crímenes en los juicios de Nuremberg.
Pero si Hollywood ha acabado contando de manera profusa, aunque tarde, los crímenes contra la humanidad de los nazis, no fue así con la guerra civil española, que en general pasó sin pena ni gloria. Pràcticamente sólo en 'Por quien doblan las campanas', adaptación de la novela de Hemingway, se trató el conflicto español, e incluso aquí de manera tangencial. Para el experto en cine Juan Miguel Company, el problema es que Franco, como personaje, daba muy poco juego dramático.
Els retrats del dictador arriben fins hui en dia, com en la pel·lícula d’Alejandro Amenábar “Mientras dure la guerra”, que narra l’apassionant episodi viscut a Salamanca amb Don Miguel de Unamuno.
El nostre cinema fa molts anys que ha recuperat el relat de la repressió franquista, especialment del període dels maquis. És impossible citarles totes, però ahí estan El laberinto del Fauno, o Silencio roto, inspirat en Maquis, la famosíssima novel·la d’Alfons Cervera. Ens ho conta l’escritor valencià.
Hi ha tant de maqui a la serrania pel paisatge, que és fonamental en la història de la guerrilla. jo vaig arribar a estudiar la historia de la guerrilla per la ficció, per una novel·la que ya té 23 anys, i que crec que és de les meues la que més es llig, jo afortunadamentvaig conèixer a tots els protagonistes reals, i jo estic encantat d’això, vaig conèixer a la majoria d’homes i dones de la guerrilla, a partir d’haver escrit la meua novel·la.
També el documental de memòria ha tingut molt d’èxit últimament, amb fantàstics exemples, com Las Maestras de la República, de Pilar Pérez Solano, o El Silencio de otros, produït per Pedro Almodóvar i que fou galardonat amb un Goya.
Hemos dejado para el final nuestra sección fija en “El mur”. Ya sabéis, que se llama “El cajón de los testimonios encadenados”, donde siempre queremos dar voz a los que aún pueden contar las historias anónimas transmitidas durante generaciones de forma oral, la de los que todo lo perdieron en los consejos de guerra celebrados en tiempos de paz. Combinamos tres historias de enterrados en las fosas comunes de Paterna que recuerdan para nosotros a sus familiares. Hoy son tres hombres: Pedro Luis Alonso, Tomás Bou, i Emilio Muñoz.
El que acaben de llegir és el guió aproximat del capítol 9 d’“El Mur”, el que hem dedicat a la música i el cine de la memòria. Un serial radiofònic dirigit i presentat per Carlos López Olano. En la edició i realització, Miguel Coll. Fem ràdio, però som també multimèdia perquè complementem l’àudio amb diversos recursos als que pots accedir en aquesta web d’accés. Este programa conta amb el recolzament de l’Associació Ciutadania i Comunicació, ACICOM.El podcast El Mur: Sentim i mirem ha sido publicado en Plaza Radio -
En este capítol huit del podcast sobre memòria històrica “El Mur” mirarem cap a les altres memòries. Perquè per una banda la història, especialment, la comparada, és fonamental per a apreciar els detalls de la memòria democràtica. És important saber com s’afronten en altres països ferides semblants, com es recuperen de l’oblit els llocs on es cometeren els crims, com es reivindica als herois anònims, dels que ja quasi no es recorda ningú. Des del genocidi col·lectiu més terrible del segle XX, els dels jueus i la solució Final, als assassinats pels Khemers rojos a Camboya o els vols de la mort desgraciadament habituals en l’Argentina de Videla i el Xile de Pinochet. Tristament, els exemples abunden. Per a tancar les cicatrius hi ha que recordar, especialment la gent més jove, i hi ha que difondre, per a que el missatge no es quede només als llibres d’història, sinó que arribe al carrer, a la nostra memòria col·lectiva. De tot això, i alguna altra cosa, parlarem en este capítol 8, d’”El Mur” que du per títol: “Mirem cap a les altres memòries”.
Con Hitler y sus discursos, ocurre algo singular: no hace falta entender el alemán para captar la oratoria del odio, la incitación a la violencia implícita en sus palabras. En el podcast escuchamos un parlamento que el líder supremo de los nazis dirigió en 1936 a los trabajadores de la factoría Krupp. El Führer, que recordemos, llegó al poder en Alemania por mayoría absoluta en las urnas, y generó una locura colectiva sin precedentes en el pueblo alemán. Habla de ello Marc Baldó, catedrático de Historia contemporánea.
El nazismo y su expansión, en principio imparable, asoló Europa. Y también por donde pasó, reprimió y asesinó, eliminando sistemáticamente a los comunistas, a los masones, a los gitanos, a los homosexuales, a los discapacitados; a los diferentes, en definitiva. Pero la mayor obsesión del régimen nazi, la que ejercieron durante decenios de manera radicalmente efectiva desde su llegada al poder hasta conseguir casi su destrucción total, fue la limpieza étnica, ésa que ejercieron para poder conseguir la victoria de la supremacía aria. La SHOAH, el exterminio planificado de todo un grupo social, una religión, una cultura milenaria, eliminó a 6 millones de judíos.
Diu Martí Domínguez que "la Shoah és el paradigma del mal, Hannah Arendt parla de la banalitat, és un error, no hi ha banalitat, és el desig de construir d’una forma distinta, del que participen d’una forma entusiasta el poble alemany, i penseu, es important dir que la Shoah era l’inici, però després venia el poble eslau, que eran també considerats subhumans, es probable que hagueren matat entre 20 i 50 milions, potser 25 milions de persones, és, quan ens acabem els jueus, amb quí seguim, per què sinò, se nos acaba el combustible".
Martí Domínguez acaba de publicar una interesantíssima novela sobre els nazis i la seua responsabilitat, sobre la culpa, sobre com el mal suprem pot arribar sense que quasi ens adonem, sense ser-ne conscients. “L’esperit del temps” parla dels científics, dels catedràtics, dels intelectuals que recolzarem el règim entusiàsticament.
Diu Martí Domínguez que "Sempre quan se parla del nazisme hi ha una tendència possiblement degut pel cine com l’ha plasmat, vore el nazisme com una cosa d’uns sonats que estaven mal del cap, estaven bojos, però era una tendència minoritària. Però realment darrere del nazisme hi ha un pensament acadèmic, que participa l’academia germànica i també els austríacs, tota una ideologia, legitimada per aquest pensament, on participen psicòlegs, filósofs, que anaven encantats a participar en la política d’extermini, de l’eliminació dels pobles invadits, ahí participen geógrafs, tot tipus d’urbanistes, de teòrics de la colonització i això és lo que a mí me va colpir, veure, com, lo que jo pensava que era un parany, un error me doní compte de que era majoritari, qué va passar, per a que tanta gent formadíssima participara en aquest procés".
Vicente Sánchez Biosca, professor de la Universitat de València explica que "la idea de que tenemos de que el asesino tiene que ser iletrado inculto y demàs, es falsa en toda la historia, desde Esparta hasta Darfur, se está desmintiendo, pero desde la Shoah se aclara mucho más. La sociedad alemana era formada, los grandes jerarcas no eran quizás especialmente ilustrados, pero sí creo que había un veneno que los convirtió, se convirtieron sin dejar de ser gente culta, pero sí que es cierto que todos estos grandes criminales tienen una base de formación y esa base de formación tiene que ser analizada con cierto cuidado. Por ejemplo, los jerarcas, no eran los que cosecharían los premios nobel, pero sí que tomaron la universidad, rectores, profesores, haciendo el saludo fascista en los actos académicos, es decir eso muestra que están totalmente integrados".
El paralel·lisme entre els tres dictadors fascistes Hitler, Mussolini y Franco es indubtable: Només es juntaren en una ocasió, en l’anomenada entrevista d’Hendaya, una ocasió històrica en la que el Generalísimo tan sols va accedir a aportar a la causa de l’eix a la Segona Guerra Mundial la participació de la División azul. Altre capítol també oblidat de la nostra historia, amb 50 mil espanyols, molts d’ells reclutats a la força, que patiren congelacions extremes i que foren aniquilats sense pietat a les portes de Leningrad. Un episodi de la nostra història que també té la seua pròpia banda sonora: l’himne de la División Azul.
Entre los tres dictadores hubo, claro, una diferencia abismal. Si el cadáver del Führer desapareció después de que se suicidara, si los partisanos colgaron cabeza abajo a Mussolini en una plaza pública, el Caudillo en cambio consiguió morir en su cama, 30 largos años después que sus compañeros ideológicos.
Y eso que Franco carecía totalmente del carisma con el que estaban dotados los otros lideres fascistas. Nos lo cuenta, en el podcast, el profesor Juan Miguel Company.
Más allá del genocidio de los judíos, los exterminios sistemáticos y organizados desgraciadamente se han sucedido en el siglo XX. Armenia, Ruanda, o Camboya, donde el régimen maoísta de los Jemeres rojos, bajo la dirección de Pol Pot, impusieron un régimen de terror que acabó con la vida de uno de cada cuatro camboyanos. Se descubrieron después más de veintemil fosas comunes.
Explica el profesor Biosca que "en el caso de Camboya sí que es cierto que la élite que apoyaba un gobierno apoyado en el campesinado, es decir, iletrado, se había formado en Francia, en los años 50. Es verdad que no triunfaron académicamente, sólo uno hizo una tesis doctoral, pero sí que esa gente se llevó una cultura que venía de la época colonial. Pero este individuo, Doik, que era el director del mayor centro de detención de los Khemeres, que era profesor de matemáticas, que hablaba francés, y que se declara a sí mismo estoico, que los había leído, y realizaba las labores de policía política del régimen, lo hacía con una meticulosidad que había aprendido en el ejercicio de la matemática. El lugar elegido para ejercer la tortura, era también un instituto de enseñanza, el centro de Phnom Pen".
En ese centro de detención y tortura, un lugar macabro que se convirtió en símbolo de la represión de los Jemeres rojos, el Tuol Sleng, existe ahora el museo de los crímenes genocidas. El gobierno de Camboya declaró además recientemente que la negación del holocausto es delito.
L’Operació Cóndor és com es coneixen les accions coordinades de dictadures a països del con sud com Xile o Argentina, però en el que Henry Kissinger, el Secretari d’Estat nordamericà, fou assenyalat com el seu ideòleg. Els considerats com subversius, molts joves estudiants universitaris amb ideologia d’esquerres estigueren en el punt de mira, i foren sistemàticament, detinguts, torturats, assassinats, i fets desaparèixer. Això últim, de manera perfectament organitzada, a més, en els anomenats vols de la mort: la manera d’acabar amb els cossos no fou mitjançant forns crematoris, ni soterrant-los en fosses comunes: el que feien era tirar a les víctimes al mig de la mar des d’avions militars i així fer desaparèixer per a sempre, les proves del delicte. I així va nàixer un moviment femení que faria historia, i del que parlarem ja en el capítol 7.
Les mares de la plaça de maig encara hui en dia reivindiquen saber que va passar amb es seus fills i nets. A Xile, el país veí, prompte van seguir el mateix camí que a l’Argentina.
Jaume Peris és un expert de la Universitat de València en tractament de la memòria al con Sud. Països on les dictadures provocaren ferides encara obertes, però fa ara just 40 anys, la meitat del temps transcorregut a Espanya des del final de la Guerra Civil. Pinochet, l’admirador de Franco, va morir a sa casa, però baix arrest domiciliari, i els últims anys de la seua vida foren amargs gràcies a la ordre internacional de detenció per crims de lesa humanitat emesa pel jutge Baltasar Garzón. El seu homóleg argentí, el general Jorge Rafael Videla fou condemnat a cadena perpétua i va morir en presó.
Això sí, recordem que només fa uns mesos, el dictador Pinochet fou reivindicat per l’actual president de Brasil, l’ultra dretà Jair Bolsonaro. Va dir Bolsonaro que si no fora perquè Pinochet va derrotar a l’esquerra en el 73, el seu país, Xile, seria hui com Cuba. Li ho va dir, a més, a la que fou presidenta de Xile, Michelle Bachelet que fou precisament detinguda i torturada l’any 75 en la tristament famosa Villa Grimaldi, i filla d’un militar fidel a la democràcia que va morir en la presó.
Els camps d’extermini per a jueus, els milers de fosses comuns a Camboia, els vols de la mort i el clamor de les mares al con sud... Son tots casos distints de memòria, sempre complexos i sempre problemàtics.
Foto: pàgina web de Yad Vashem, el museu de l’Holocaust de Jerusalem
L’Aula d’Història i Memòria Democràtica de la Universitat de València és una iniciativa acadèmica que vol impulsar el coneiximent del que va passar al nostre país fa 80 anys. Parla un dels responsables de l’Aula, l’historiador Marc Baldó: "Jo soc dels que crec que el primer objectiu, més que en la universitat, és la secundària, la ESO i el batxiller. És el nucli central de la formació dels ciutadans. Les classes d’història del temps recent, s’haurien d’organitzar de manera diferent, de manera que amb l’ajuda dels professors dels centres, tractarem temes de la memòria dels últims 50, 60, 70 anys, tant d’Espanya com d’Europa, i en eixos temes es feren reflexions col.lectives, el professor aportaria dades, ordrenaria el debat, l’objectiu no sería tant que saberen el que són les dades de Mauthausen, sinò més bé, que crearen consciència del que és la lluita per la democràcia, lo molt que costa, lo fàcil que es perd, i lo important del nostre patrimoni democràtic. I una manera de mantindre-ho és tenir conciencia de la història recent, no està considerada a Espanya com a altres paísos, en altres de l’estranger, sí".
Juan Carlos Colomer és historiador, i membre també del Aula de memòria. "Hay un problema escolar, Carlos, constatamos que por falta de tiempo, falta de formación del profesorado, las nuevas generaciones no están aprendiendo que es esto de la democracia, que fue el franquismo, que fue la guerra civil, y esto genera vacíos importantes de la formación ciudadana. Tiene que haber una política para paliar esta situación".
En la nostra secció fixa en “El Mur”, que es diu “El calaix dels testimonis encadenats” donem sempre la paraula als que poden contar les històries anònimes dels que tot ho van perdre després de ser condemnats en consells de guerra. Combinem tres històries d’afusellats a Paterna que recorden per a nosaltres els seus familiars. Hui són, Vicenta Juan, de Manises, Antoni Palmí de Moixent, i Carolina Martínez, de Ayora: els tres recorden al seu iaio.
El que acaben de llegir és el guió enriquit amb multimèdia del capítol 8 d’“El Mur”, el que hem dedicat a mirar cap a les altres memòries. Un serial radiofònic dirigit i presentat per Carlos López Olano. En la edició i realització, Miguel Coll. Fem ràdio, però som també multimèdia perquè complementem l’àudio amb diversos recursos als que pots accedir des d’aquesta pàgina web. Aquest programa conta amb el recolzament de l’Associació Ciutadania i Comunicació, ACICOM.
FOTO PORTADA: Judíos húngaros llegando al campo de Auchwitz en 1944
El podcast El Mur: Mirem cap a les altres memòries ha sido publicado en Plaza Radio -
En este sèptim capítol del podcast sobre memòria històrica “El mur” seguirem parlant de dones, igual que en el capítol anterior. Però ara ho farem, més be, de les hereves de la memòria. La lluita feminista fou important en la República, fou important en la Guerra, i les dones combateren tant en la rereguarda, com també en la primera línia, com a milicianes, com a maquis. Però fins i tot quan la repressió fou més gran i les dones semblaven totalment recloses en la seguretat de les seues llars, elles foren les depositàries, les encarregades de recordar, de no oblidar, de deixar constància del que havia passat. Ara, les representants de les moltíssimes associacions que porten endavant la lluita per a recuperar els ossos i la memòria dels afusellats, dels morts en les cunetes, són, de manera clarament majoritària, dones. Dones que lluiten, a diari, per a que es sàpiga la veritat, que no s’obliden les ofenses. Com dones foren també les mares de la plaça de maig de l’Argentina, que van aconseguir que la seua lluita es convertira en universal, i que els crims de la dictadura del General Videla no caigueren en l’oblit. Des de la seua tasca com infermeres també, dones valeroses que es jugaren la vida sense demanar res a canvi, aconseguiren que dins de la foscor del temps de guerra, hi haguera rajos de sol i de bondat, com per exemple en la maternitat d’Elna on es refugiaren les republicanes i els seus fills que fugien per la frontera de França. De tot això, i alguna altra cosa, parlarem en este capítol 7, d'El Mur que du per títol: “La memòria en femení, segona part”.
Era l’any 1977. Les mares de la plaça de Maig començaren a reunirse davant de la Casa Rosada, seu del govern argentí, per a reclamar a la dictadura de Videla conèixer qué havia passat amb els seus fills i nets. Després es va saber que el règim, sistemàticament, va segrestar, torturar i assassinar als seus opositors. Fou l’anomenada operació Cóndor, un pla secret de repressió coordinada en sis països sudamericans. Les xifres aborronen, 50 mil persones foren assassinades, i altres 30 mil es consideren encara desaparegudes.
El sistema per ocultar les proves dels crims, fou expeditiu i sistemàtic: es fletaven vols militars nocturns, i es llançava vius al mar als joves considerats subversius.
Las madres y abuelas de la plaza de mayo perseveraron. Siguieron manifestándose, cada jueves, reclamando saber la verdad. Y se convirtieron en un símbolo. Cuando ya les quedó claro que no volverían a ver con vida a los suyos, comenzaron a reclamar que los culpables comparecieran ante los tribunales. Y lo consiguieron, al menos en parte, el General Videla fue finalmente procesado y condenado en Argentina. Hoy en día aún existen como grupo, y aún siguen reivindicando que se sepa toda la verdad.
En Argentina y también en Chile tuvieron lo suyo. Pero allí han pasado tan sólo 40 años desde que se cometieron los crímenes: justo la mitad que en España. Aquí no hubo madres de mayo, pero sí hijas valientes: hijas como Pepica Celda.
Foto: José Celda
Al pare de Pepica el mataren, i ella diu, l’ha dit en altra ocasió en este mateix programa, que des d’aleshores, quan tenia tan sols 8 anyets, no ha tornat a plorar, ni a riure a gust. Al que mataren fou a l’home, però sa mare també estigué a una presó de dones, al convent de Santa Clara que hui en dia encara existeix, al final de l’Avinguda Pérez Galdós de València.
Quan Pepica va crèixer, es va fer una dona valenta, que sempre va somniar amb recuperar a son pare. Molts anys després d’arribar la democràcia, va trobar l’oportunitat: ella fou la primera en encetar el que fou un llarg i difícil procés que va acabar bé: per fí va aconseguir traure a José Celda de la fossa 100 del cementeri de Paterna. Parla el nebot de Pepica, el periodista Vicent García Devís, que tant la va ajudar.
Foto: Tomba José Celda
Pepica fou la pionera, la primera de moltes altres. Ella, com en tantes cases, mai va oblidarse de la última cosa que va demanarli son pare en la carta que va escriure just abans de ser afusellat.
Foto: Matías Alonso
La història de Batiste Gomar també es singular. Regidor del PSOE al seu poble, La Pobla Llarga, fou afusellat a Paterna amb l’acusacio habitual d’auxili a la rebel·lió. Molts descendents lluitaren i perseveraren per a que el iaio puguera finalment tornar a sa casa, Pero Marlen, la seua neta, fou la que va dur el major pes del procés. Fa tan sols uns mesos que aconseguiren per fí identificar els ossos per l’ADN, i li feren un multitudinari soterrar al seu poble. Marlen, la neta del socialista Gomar, fou l’encarregada de dir unes paraules per al iaio.
Més exemples de dones valentes: Aurora Máñez, neta d’un afusellat soterrat a la fossa 115. Tots els divendres últim de mes podreu vore-la a la plaça de la mare de deu de València, manifestant-se pel seu iaio i contant la seua història a qualsevol que vullga sentir-la.
Laura Gassó García, va nàixer a l’exili en Casablanca, i gràcies a ella, les vivències que son pare, el pilot xativí Antonio Gassó va escriure contant la misèria dels camps de concentració nordafricans, es van publicar. El llibre “El diario de Gaskin” narra un testimoni únic del tracte cruel i de les humiliacions constants que van patir els refugiats.
El cas de Joana Frau, besneta d’un afusellat que jau a la fossa 200 de Paterna, és semblant. Joana va acostar-se als memorialistes per la seua iaia, que no puguí conèixer son pare, i les dos començaren juntes la lluita per una recuperació que ara porta ella a soles.
Dels més anònims, als més coneguts. Teresa Aub va conèixer al seu iaio, Max, quan era molt menuda. Ara, presideix la fundació que porta el seu nom, i que vol difundir la obra d’un dels millors escritors del segle XX, un clam contra l’oblit. Teresa ha replegat la tasca de sa mare, Elena, que va presidir la fundació durant 20 anys.
També al maquis hi hagué, tot i la duresa de la vida a la muntanya, dones. Com Remedios Montero, coneguda com Celia, amb una vida de pel·lícula: d’adolescent, la desesperació després de la mort del seu germà, també guerriller, fou que fugira a la muntanya, on va estar sis anys. A Remedios la va entrevistar Jovi Viadel al seu documental sobre l’Agrupació Guerrillera de Levante.
Les dones estigueren fonamentalment en la rereguarda del front, però en alguns casos també com milicianes en la primera línia de defensa de la República. A l’arxiu dels fotògrafs Vidal, trobem una imatge cridanera, que mostra precisament a una miliciana al front de Terol.
Foto: Portada del diario ABC. Vidal
Una de les milicianes més emblemàtiques fou Maria Pérez, coneguda com La Jabalina. D’orientació anarquista, estigué integrada en la de vegades heroica, de vegades, sanguinària columna de Ferro, però fent tasques només d’infermera. Quan fou detinguda, la Jabalina estava embarassada, i tingué en presó un fill del que mai més es va saber res, ni figura en cap registre carcelari. Finalment, a la Jabalina l’afusellaren en 1942 al mur de Paterna.
Fotografías del archivo de la familia Vidal
En gener de 1939, l’eixida per la frontera cap a França fou un malson per a tots els refugiats que fugien de la barbàrie dels franquistes, i caigueren desprotegits en camps d’internament, on passaren fred i fam. El país veí estava a més, a punt de patir la invassió nazi. En poc més de dos mesos, entraren 350 mil espanyols creuant els pirineus, i la mortalitat infantil als camps arribava al 95%. Entre tot aquell desficaci de maldat i desorganització en eixa época convulsa, destaca un oasi per a dones, regentat per dones, i dirigit per una autèntica heroïna, Elisabeth Eidenbenz: l’anomenaren la maternitat d’Elna, o la maternitat Suissa. Un hospital que va posar en marxa esta infermera i que va acollir a totes les dones embarassades o amb nadons que va poder: vora 600 fills de refugiades van nàixer en eixe reducte de pau. Anne Marie Lamaire, que ara és una adorable professora de francés jubilada i viu a València desde fa molt de temps, fou un d’eixos nadons.
Vídeo: Entrega Premios Memoria y dignidad, entre otros, a Anne Maria Lamaire.
La tasca de la infermera Elisabet va seguir després de la invassió alemana: la nacionalitat suïssa de l’hospital va permetre allunyar als nazis, i es va convertir en santuari i refugi per a dones jueves, fins que la Gestapo la va tancar el 1944. Anne Marie reclama ara que les joves generacions no obliden mai el que va passar.
En la nostra secció fixa en “El Mur”, que es diu “El calaix dels testimonis encadenats”, donem veu a les històries anònimes dels que tot ho van perdre després de ser condemnats en consells de guerra. Combinem tres històries de víctimes del mur Paterna que recorden per a nosaltres els seus familiars, hui també totes dones. En són Alicia Piquer, neta neboda d’un guarda de l’ajuntament de Rafelbunyol, Maruja Badía, la filla del enterrador Leoncio, i Amparo Belmonte, neta d’un afusellat de Meliana.
Foto: Alícia Piquer, amb la tia Amparo, filla de l’afusellat Vicent Piquer
Foto familiar de Vicent Piquer, Afusellat a Paterna
El que acaben de llegir és el guió aproximat del capítol 7 d'El Mur, el segon dedicat a les grans dones de la memòria. Un serial radiofònic dirigit i presentat per Carlos López Olano. En la edició i realització, Miguel Coll. Fem ràdio, però som també multimèdia perquè complementem l’àudio amb diversos recursos als que pots accedir des d’aquest espai web. Este programa conta amb el recolzament de l’Associació Ciutadania i Comunicació, ACICOM.El podcast El Mur: La memoria, en femení II ha sido publicado en Plaza Radio -
En este sext capítol del podcast sobre memòria històrica “El mur” parlarem de dones. Oblidades, també clar, però pot ser un poc més que els homes. Lluitaren per la república amb força, en una època en la que les reivindicacions feministes començaren a formar part de l’agenda política. Fou un temps de somnis, en vore les primeres dones que per fi aconseguien accedir a la política, que es convertien en líders de l’esquerra, que començaven a manar a homes des dels càrrecs institucionals, que estudiaven en les universitats, que es plantejaven un paper protagonista en la societat que les havia tocat viure. La victòria dels nacionals va soterrar de colp tot eixe feminisme incipient, i va provocar una tremenda repressió també per a elles, el que ens deixa un bon grapat d’heroïnes que mereixen ser recordades. El franquisme va ser, també, l’assumpció per part de les dones d’un paper secundari, domèstic, sumís a l’home. El model a imitar era el de l’esposa i mare sacrificada, consagrada a la família i que prenia cura dels fills. El que marcava de forma obligatòria la secció femenina de la Falange, i que empentava a les dones a no treballar, a no estudiar, i sobretot, callar. De tot això, i alguna altra cosa, parlarem en este capítol 6 que du per títol: “La memòria en femení”.
“Un violador en tu camino” es una performance de protesta, que creó un colectivo feminista en Chile, para manifestarse por los derechos de las mujeres, dentro de la oleada de quejas generalizadas que se han producido últimamente en el país andino. En tan solo unos meses, esta canción coreografiada se ha viralizado y su alcance ha sido mundial, convirtiéndose en todo un himno que quiere reivindicar todo lo mucho que aún falta en el mundo, para lograr la igualdad real. Pero ahora hagamos un viaje en el tiempo: Madrid, primavera de 1931, con una segunda república recién inaugurada.
El video corresponde al acto de nombramiento de Victoria Kent, la primera mujer abogada de España, del Partido Republicano de Manuel Azaña, como directora general de Instituciones penitenciarias. Todo un avance para la España de la época.
Victoria fue una de las tres mujeres diputadas en ese primer parlamento de la República: sus compañeras fueron Clara Campoamor y Margarita Nelken. Pocos meses después, el sufragio universal femenino fue aprobado y las mujeres mayores de 23 años votaron por primera vez en la historia de España en 1933. Pero si la república ya significó un avance en la incorporación de la mujer a la esfera pública, al llegar la guerra civil y la consiguiente situación de emergencia, la liberación de la mujer en la zona republicana alcanzó aún mayores cotas. Vicenta Verdugo es profesora de universidad, y especialista en historia del feminismo.
En el final de la república, las mujeres, durante la república van a tener un gran protagonismo por dos grandes asociaciones que van a vehiculizar las reivindicaciones respecto a temas laborales, derechos y etcétera. Como la Agrupación de mujeres antifascistas, y la Agrupación de mujeres libres. Dentro de la primera, se extiende por toda la geografía, es de diversas culturas políticas comunistas, socialistas, anarquistas. Pero las que mandaban eran las comunistas.
Luis Vidal es fotógrafo, último representante de momento de una saga vinculada a la fotografía desde nada menos que el siglo XIX, pràcticamente desde su nacimiento. Él y su padre administran y difunden un impresionante archivo familiar con cientos de miles de imágenes de todas las épocas, y que reflejan fielmente la historia de Valencia y como cambió el papel de la mujer en esos años.
Tot eixe incipient protagonisme de les dones es converteix en culpa, i en acusacions de col·laboracionisme i recolzament a la rebel·lió. L’haver treballat pel manteniment de l’ordre democràtic, fou motiu suficient per als càstics brutals, per a les penes de mort i a 40 anys de presó.
Imagen: Diario Estampa, de Madrid, del 26/6/1937, con reportaje “Las mujeres antifascistas de Valencia han creado una cooperativa...donde se venden los géneros más baratos que en las tiendas”
Però la repressió a les dones va anar més enllà de les condemnes a les membres destacades, a les que havien alçat la veu. I va afectar a la meitat de la població, la meitat femenina. Tot el que s’havia avançat als anys de la república, es va perdre de colp i repent. I començaren les guies per a aconseguir contentar a l’home i ser una bona mare. Deien en el No-Do de 1953:
“Las afiliades a la sección femenina ponen en pràctica las enseñanzas de Jose Antonio.... estas muchachas han devuelto a españa el goce de la artesania... todo un autentico símbolo de paz y de progresso”.
A imitación de la conocida como “Liga de muchachas alemanas”, rama de las Juventudes Hitlerianas, no querían ni muñecas burguesas, ni señoritas lánguidas, sino cuerpos y mentes sanos. Pilar Primo de Rivera, hermana de José Antonio e hija del dictador, fundó y dirigió con mano de hierro durante muchísimos años la llamada Sección Femenina de la Falange. Inmediatamente después de la guerra, se convirtió en un inmenso aparato represor, de afiliación obligatoria, además: todas las mujeres de 17 a 35 años tenían que realizar el Servicio Social, si querían estudiar, trabajar, obtener un pasaporte, o un carnet de conducir. Según el ideario falangista y del Movimiento Nacional, las mujeres tenían que adoptar un papel secundario, apartadas de la escena pública, recluidas en el espacio doméstico. Ya lo dijo Pilar Primo: “La única misión que tienen asignada las mujeres en la tarea de la patria, es el hogar. La vida de toda mujer, a pesar de cuanto ella quiera simular, o disimular, no es más que un eterno deseo de encontrar a quien someterse”. La Sección Femenina tiene que realizar "una labor callada, continua, que no nos traerá más compensación que el pensar cómo gracias a la Falange las mujeres van a ser más limpias, los niños más sanos, los pueblos más alegres y las casas más claras".
Estos ángeles del hogar, con camisa azul y boina roja, controladas por la Iglesia católica, apostólica y romana, propugnaron el modelo de mujer dependiente, consagrada a dar hijos a la patria y a agradar al marido. En definitiva, ser buena madre y esposa y quedar relegada de la vida pública, donde el protagonismo era exclusivamente masculino. Y durante 37 años, lo que duró en antena el programa, el modelo de mujer lo representó desde las ondas de radio “El consultorio de Elena Francis”.
Hoy sabemos que el personaje en realidad no existía, que las respuestas a las cartas de las oyentes las escribía un equipo de guionistas. Recordamos ahora una de esas contestaciones radiadas, la que dio a una mujer, que sospechaba que su marido era homosexual.
El ben cert és que al mur de Paterna, s’afusellaren 19 dones. Cap d’ella per delictes de sang. És cert, la proporció fou mínima respecte al total, recordem, de 2.238. Però això no vol dir que les dones no patiren la repressió.
Les dones valencianes que mereixen ser recordades són moltes: Julia Martín de la Fuente, detinguda en dos ocasions, la segona va estar 17 anys a la presó: Ángeles Malonda, la farmacèutica de Gandia, socialista i empresonada a València, o Rosa Estruch Espinós, alcaldessa de Villalonga, torturada tan brutalment que això li va provocar que es quedara immobilitzada tota la seua vida: quan la tornaren a detindre, la duren a juí al llit. També la libertària María Pérez de la Cruz, la Jabalina, afusellada a Paterna. Entre elles destaca Pilar Soler, filla natural no reconeguda del periodista Félix Azzatti. Comunista, fou la presidenta de l’Agrupació de dones antifascistes. Una trajectòria pública suficient per a tindre efectes en quant les tropes nacionals xafaren València. De seguida fou detinguda i ingressada a la Presó de dones, on va donar a llum a la seua filla. Però tot i les dificultats, Pilar va aconseguir eixir i refer-se, per a seguir lluitant.
La periodista Emilia Bolinches, va publicar una biografia de Pilar Soler, basada en moltíssimes hores de confidències de tota una supervivent, d’un autèntic personatge de novel·la.
Pilar va tindre una llarga i fecunda vida (va morir als 92 anys) i això li va permetre sobreviure al dictador. Fou de les afortunades que va poder tornar a Espanya i viure per a contar-lo, a tot aquell que volia escoltar la seua apassionant història de lluitadora per la llibertat.
Imagen: Archivo carcelario de la presa Consuelo Barber, alias “La comunista”. El original proviene del Archivo del Reino de Valencia.
I una altra dona que no volem que s’oblide el seu nom: Consuelo Barber. També de la Agrupació de dones Antifascistes, empresaria teatral, activista del feminisme, organitzadora de cooperatives de treball de dones durant la guerra. Per a mí, és molt especial, ja que és família: tia iaia meua, per a ser més exactes: la seua història es va contar a ma casa per ma mare, en veu baixa, durant décades, i es va convertir en tota una heroïna per a mí i els meus. En acabar la guerra, va compartir fugida amb Pilar, i amb ella i sa mare van intentar pujar en l’últim vaixell al port d’Alacant, l’Stanbrook, sense èxit: totes foren dutes al camp de concentració de Los Almendros. Llegint els estropeats documents del seu gruixut expedient carcelari ara públic, es pot seguir el procediment, habitual i comú, desafortunadament, per a tants represaliats.
Foto: Consuelo Barber, participando en una recogida de fondos durante la Guerra. fotografía de Luis Vidal
Después vendria el Consejo de Guerra, la condena a 30 años por el delito de adhesión a la rebelión, el ingreso en prisión, las enfermedades. La historiadora Vicenta Verdugo, explica que “Consuelo Barber tenía que ser de bandera, carácter fuerte, guasona, que le gustaba imitar, y que consiguió dentro de la prisión a todo un grupo de presas. Tenía mucha relación con Ángela Sempere y con Julia Martín de la Fuente. Te la vas encontrando en muchas fotografías de la época, y es detenida junto a Pilar soler y su madre, y mientras que a estas las condenan a 15 años, a ella la condenan a 30. Ellos piensan que dirige mujeres antifascistas, seguramente era más conocida, por su forma de ser, tenía mucha influencia a nivel público, y seguramente por eso la condenan a más tiempo de prisión”.
Tant de temps, que no va eixir fins que li quedava molt poc de vida. Va morir a casa, envoltada de la seua família, l’home, Leandro Olano, germà del meu iaio, i tres filles, les meues ties consuelo, Quina i Vicenta.
Ara, la presó de dones al passeig de la Petxina de València, a la vora del vell llit del Túria on ella i moltes altres passaren tantes penalitats, és un col·legi, el 9 d’octubre, ple de xiquets i alegria. En cap lloc es recorda el seu passat, i ara un grup de dones que cumpliren penes per motius polítics s’ha organizat per a reclamar que acabe la desmemòria. Parla Lucila Aragó, que estigué presa l’any 75.
El Director General de Memòria de la Generalitat, Iñaki Pérez, reconeix que és una asignatura pendent.
En la nostra secció fixa en “El Mur”, que es diu “El calaix dels testimonis encadenats”, on donem veu a les històries anònimes dels que tot ho van perdre després de ser condemnats en consells de guerra. Combinem tres històries d’afusellats a Paterna que recorden per a nosaltres els seus familiars. En este sext capítol són Alicia Piquer, Xaro Calabuig i Pepica Celda.
El que acaben de llegir és el guió aproximat del capítol 6 d’“El Mur”, el dedicat a les grans dones de la memòria. Un serial radiofònic dirigit i presentat per Carlos López Olano. En la edició i realització, Miguel Coll. Fem ràdio, però som també multimèdia perquè complementem l’àudio amb diversos recursos als que pots accedir des d’aquest espai web. Este programa conta amb el recolzament de l’Associació Ciutadania i Comunicació, ACICOM.
Puedes suscribirte para recibir cada nuevo episodio a través de WhatsApp enviando un mensaje con EL MUR al 605 66 36 70. Si estás en un smartphone, puedes hacerlo pinchando aquí. Recuerda que debes guardar el número en la agenda de tu móvil.
El podcast El Mur: La memoria, en femení I ha sido publicado en Plaza Radio -
En este capítol del podcast sobre memòria històrica “El mur” parlarem dels que salvaren la vida, però a canvi de deixar darrere sa casa, la família, els amics... Davant l’avanç de les tropes dels fascistes, per la frontera de França escaparen molts, que trobaren a l’altra banda camps de concentració, fred, fam, maltractes i damunt, una nova guerra contra els nazis. Molts escaparen cap al sud, cap al Marroc i a Orà, en vaixells com el mític Stanbrook, que va salpar del Port d’Alacant salvant a milers, però també deixant en terra a altres tants republicans desesperats que en breu, s’enfrontarien a la repressió i a la mort. En l’Stanbrook viatjava un borrianenc amb una vida de pel·lícula que va salvar la vida eixint d’Espanya pel port d’Alacant a bord del mític Stanbrook: Amado Granell, el valencià que va alliberar París amb les tropes de la França lliure. Un altre destí per als desesperats que fugiren d’Espanya fou Mèxic: fins a 25 mil republicans trobaren una nova oportunitat, una manera d’afrontar el futur en el país americà: entre ells destaca Max Aub, l’autor que millor ha descrit la decepció per l’oblit que van sentir els vells lluitadors per la llibertat.
Faltaban tan sólo cuatro días para el final de la guerra, y el puerto de Alicante se convirtió en casi el último trozo de tierra por conquistar por los golpistas, en el fin del mundo para veinte mil republicanos que se hacinaron en los muelles, intentando huir de la venganza de los vencedores, para los que convertirse en refugiado era la única esperanza de sobrevivir. Tan sólo unos pocos lo consiguieron. Y de ellos, la mayoría lo hicieron gracias a un barco que se convirtió en mítico, el Stanbrook, y un capitán de origen galés, Archibald Dickson, que ese día entró, con todos los honores, en el cielo de los héroes.
El Stanbrook era un modesto carguero británico, pero Dickson decidió que en vez de cargar naranjas, que era la orden de los armadores que tenía que cumplir, en ese viaje llevaría republicanos derrotados, que escaparon así a una muerte casi segura. Hasta tres mil embarcaron camino a Orán en un carguero que iba lleno hasta los topes.
De los que quedaron en tierra, muchos se suicidaron tirándose al mar antes de que llegaran las tropas fascistas italianas que iban a la vanguardia de los sublevados. El resto fueron llevados inicialmente a campos de concentración cercanos, al de los Almendros, al de Albatera. De ahí, a los consejos de guerra, a las ejecuciones sumarísimas por fusilamiento, a las condenas a 40 años por apoyo a la rebelión.
Laura Gassó nació en el exilio en Casablanca. Nos cuenta la peripecia que pasó su padre, Antonio Gassó Fuentes “Gaskin” nacido en Xàtiva, piloto de la República vinculado a las Juventudes Socialistas Unificadas y pasajero 753, uno de los afortunados que pudieron subir al Stanbrook.
En Orán, en aquella época en manos de los franceses colaboracionistas del gobierno de Vichy, no fue nada fácil la llegada de los refugiados republicanos que huían de la venganza, de la paz sangrienta de los vencedores... Gaskin escribió un diario, que muchos años después rescató su hija Laura, en el que dejó constancia de todas las penalidades que pasó tras el periplo en el Stanbrook: 4 años en campos de concentración, hasta que finalmente consiguió escapar.
El borrianenc Amado Granell fou un altre d’eixos tres mil que van aconseguir escapar a la mort segura gràcies a que el capità Dickson va decidir que salvar persones era més important que complir les ordres de l’armador. Granell era ja un militar laureat, que havia combatut al Marroc, i després tota la guerra civil com comandant de la República. Però per davant li quedaven encara llargs i duríssims anys de batalles i guerres.
Juli Esteve va dirigir un documental sobre la increíble peripècia vital de Granell, el Valencià que va alliberar París.
De Gaulle va entrar a París, i va pronunciar el seu célebre discurs: "Nous sommes ici. Nous sommes ici chez nous dans Paris levé, debout pour se libérer et qui a su le faire de ses mains. Non, nous ne dissimulerons pas cette émotion profonde et sacrée. Il y a là des minutes, nous le sentons tous, qui dépassent chacune de nos pauvres vies. Paris, Paris outragé, Paris brisé, Paris martyrisé mais Paris libéré ! Libéré par lui-même, libéré par son peuple avec le concours des armées de la France, avec l’appui et le concours de la France tout entière : c’est-à-dire de la France qui se bat. C’est-à-dire de la seule France, de la vraie France, de la France éternelle".
París, ultrajada, trencada, però alliberada. I el primer en eixa nova ciutat: un valencià. Així va quedar el testimoni visual, en la foto que al dia següent es va publicar al diari. No van acabar ací, les aventures de Granell: fou, temps després, l’encarregat de negociar el recolzament dels republicans a l’infante Don Juan, que finalment va preferir arribar a un acord amb Franco, per convertir el seu hereu, Juan Carlos, en protegit del dictador. A partir d’ahí, Granell és oblidat, tant per França com per Espanya. Torna a Espanya, treballa en diversos oficis i finalment recala aAlacant, on munta una modesta tenda d’electrodomèstics i es dilueix en una gris vida com a civil i en un clamorós oblit de la seua figura. L’any 1972 moria a Sueca en un accident de trànsit.
Durant la conmemoració del 70 aniversari de l’alliberament de París, el president de França, Françoise Hollande, va donar les gràcies a la 9, la divissió formada íntegrament per republicans espanyols. Ahí es va començar a reivindicar, a una banda i altra dels pirineus, a Amado Granell, el valencià que va alliberar París dels nazis.
En esta història de fugides per salvar la vida en acabar la guerra civil, tot i que el futur fora d’Espanya estava marcat per la pèrduda de les arrels i l’eterna nostàlgia per la pàtria perduda, parlem ara d’un altre barco mític, el Sinaía: fou el primer que va eixir des d’Espanya cap a Mèxic. Després en vindrien molts més: 25 mil espanyols acabaren fugint cap al país americà després de la Guerra Civil. I allí trobaren gent que els va rebre amb els braços oberts: el president Lázaro Cárdenas, que ha passat a la historia com l’amic dels republicans, fou el responsable d’aquesta acollida als refugiats, que arribaven amb les butxaques buides i plens d’enyorança pel seu país.
Al podcast sentim el testimoni del profesor de la Universitat de València Juan Miguel Company, net del metge i diputat de Izquierda Republicana Juan Company, exiliat en Mèxic durant 10 anys.
Foto: El escritor Max Aub en México
Y entre tantos españoles en México, también se refugió Max Aub, valenciano, aunque nacido en París y de orígenes judíos; intelectual, afiliado al PSOE, miembro del gobierno de la república y diplomático. Hablamos con Teresa Aub, su nieta que vive en Valencia, y que es la presidenta ahora de la fundación que lleva su nombre.
En ese amplio círculo de intelectuales republicanos exiliados destacó el cineasta Luis Buñuel, que después de una breve aventura en Hollywood, decidió que estaba mejor en México. Allí dirigió películas de denuncia social como la de “Los olvidados” ambientada en los barrios marginales de D. F., y que triunfó en el festival de Cannes.
Y precisamente un libro sobre Buñuel, con multitud de entrevistas, dio la excusa a Aub para volver a España.
En “La Gallina ciega”, Max expresó su hondo pesar y su decepción por la situación en España, donde nadie recordaba a gente como él, que lo había dado todo por la libertad. El manto de silencio también tapó al escritor del exilio, del desgarro vital, de la amargura de dejar atrás su tierra sin que nadie reconociera su sacrificio.
La nostra secció fixa en “El Mur”, es diu “El calaix dels testimonis encadenats”, on donem veu a les històries anònimes dels que ho van perdre tot, l’espai per a parlar del que durant molts anys estigué prohibit. Combinem tres històries d’afusellats a Paterna que recorden, 80 anys després, els seus nets: Santi Vallés, Teresa Llopis i María Navarro.
El Mur és un serial radiofònic dirigit i presentat per Carlos López Olano. En la edició i realització, Miguel Coll. Fem ràdio, però som també multimèdia perquè complementem l’àudio amb diversos recursos als que pots accedir des d’aquest lloc web. Este programa conta amb el recolzament de l’Associació Ciutadania i Comunicació, ACICOM.
Puedes suscribirte para recibir cada nuevo episodio a través de WhatsApp enviando un mensaje con EL MUR al 605 66 36 70. Si estás en un smartphone, puedes hacerlo pinchando aquí. Recuerda que debes guardar el número en la agenda de tu móvil.
El podcast El Mur: Els que pogueren escapar ha sido publicado en Plaza Radio -
En este quart capítol del podcast sobre memòria democràtica “El mur” s’enrecordarem d’uns grans oblidats, soterrats per lustres d’injustícia històrica. Parlarem dels “maquis”. Un fenomen que es va produir molt a prop de nosaltres, amb una activitat molt notable, d’uns personatges que amb els anys es van convertir en mítics, tot i la capa d’oblit. Mites i herois, lluitadors per la llibertat en temps molt difícils, però també foren acusats de bandolers, de delinqüents, de lladres i assassins. Precisament, els últims afusellats al mur de Paterna, foren maquis. Guerrillers llegendaris, com Basiliso Serrano, de malnom (perquè tots tenien nom secret per a intentar no ser rastrejats) de malnom, el manco de la pesquera, mort en desembre de 1955. Formaren una oposició armada al règim organitzada i recolzada pel Partit Comunista des de l’exterior, i que es va produir a Espanya a molts llocs, però també prop de nosaltres. A la serrania, un enclau entre muntanyes i de difícil accés, hi hagué un dels últims refugis d’estos lluitadors per la llibertat, que aguantaren amagats, passant fam, fred i privacions, fins a 15 anys després de que Franco guanyara la guerra.
Dins d’este univers del maquis, hi ha un punt destacat marcat al mapa; un xicotet poble situat a Conca, però molt prop de la frontera amb València i Terol. Santa Cruz de Moya té ara poc més de 200 habitants, i fou durant molts anys, centre neuràlgic per al recolzament als guerrillers que es desplegaven en xicotetes partides, per tota la serrania. En el seu terme, en novembre de 1949, es va produir l’assalt armat a Cerro Moreno, on la Guàrdia Civil després d’un setge ferotge que va durar hores, va aconseguir desarticular la partida. Estesos per la muntanya, quedaren els cadàvers d’una dotzena de maquis, quasi els últims.
Fou el tir de gràcia a un col.lectiu d’opositors a la dictadura al que quedava ja molt poc per a extingir-se. I desde fa més de 20 anys, ací a Santa Cruz de Moya l’associació la Gavilla verde treballa per recuperar la memòria dels guerrillers. Matías Alonso és un dels activistes per la memòria als que sentim al podcast.
Foto: Matías Alonso
El manco de la pesquera, Basiliso Serrano, fue uno de los últimos maquis en caer. Fue miembro de la llamada Agrupación Guerrillera de Levante y Aragón, seguramente la más numerosa, activa y mejor organizada de todas las que combatieron en el monte a la feroz dictadura de Franco. De origen anarquista, Basiliso se echó al monte en 1941 junto a republicanos recién llegados desde Francia, y se integró en el quinto sector, supeditado a una estructura política en el extranjero y militar escondida en la montaña. Formaron juntos la primera partida de guerrilleros en la comarca de Requena.
Sus acciones fueron sobre todo de supervivencia: no tenían medios materiales, para enfrentarse abiertamente a la guardia civil. El sabotaje y el boicot, los secuestros y robos para conseguir dinero y alimentos fueron lo más habitual, aunque también hubo acciones violentas: lo que llamaban ajusticiamentos a colaboradores del régimen. El manco fue detenido por fín, cuando los maquis huían ya en desbandada hacia Francia, en 1952. 3 años después, fue uno de los últimos fusilados en el muro de Paterna. Y el primero, hace ya 15 años, en conseguir salir de la ignominia de las fosas y que sus restos volvieran al pueblo de La Pesquera.
Foto: Basiliso Serrano, “El manco de la Pesquera”
Jovi Viadel es el director del documental "Los últimos Guerrilleros", filmado hace casi 20 años. En él se cuenta la historia de la Agrupación Guerrillera de Levante y Aragón, y de sus protagonistas más míticos. Todos han muerto ya, pero Jovi recogió su testimonio y gracias a él podemos oírlos, como el de Florián García, de apodo, Grande, jefe de la Agrupación.
Foto: Florián García “Grande” fotograma extraído del documental “Los últimos guerrilleros”
Grande fue uno de los guerrilleros más míticos, y uno de los pocos que logró sobrevivir. Fue capitán del ejército leal a la república, y fue atrapado en la ratonera del puerto de Alicante. Después estuvo en el campo de concentración de Albatera, pero logró salir, e integrarse en la lucha clandestina siempre a las órdenes del PCE. En 1946 se echó al monte desde Valencia, donde estuvo seis años. Nos lo cuenta en el podcast Pepe “El gafas”.
En el maquis hubo espacio para las escuelas populares, pero también para las mujeres guerrilleras, y entre ellas, destaca Remedios Montero, Celia de apodo, que perdió en el monte a su padre y su hermano. Allí conoció al que después sería su marido, Florián el Grande.
Foto: Remedios Montero, “Celia” fotograma extraído del documental “Los últimos guerrilleros”
Tant Florián com Remedios fugiren d’Espanya, i treballaren a París, a Praga... en 1978 s’instal·laren a València, on moriren, amb molt poc de temps de diferència, fa 10 anys.
Florian i Remedios, o Grande i Celia, tingueren molta sort. Van sobreviure, sobre tot, a la gran matança de Cerro Moreno, on els agents de la Guàrdia Civil van acabar violentament i sense deixar espai a l’escapatòria, amb el que quedava d’una guerrilla que ja només volia que abandonar les armes i fugir.
El documental de Jovi Viadel no replega tan sols els testimonis dels guerrillers, també la versió de l’altra part dels dos que s’enfrontaren, en realitat dels únics que, després d’eixe dia de fúria i mort, visqueren per a contar-ho: la dels guàrdies civils que participaren en l’assalt a Cerro Moreno.
En 1955, ja amb la guerrilla totalment desarticulada, Franco conseguia per al Moviment Nacional, la dictadura espanyola, l’únic lloc de tot Europa on el fascisme havia conseguit consolidarse i sobreviure, el reconeiximent internacional del món democràtic, en ingressar Espanya en les Nacions Unides. Per davant s’estenia el futur del desarrollisme i de les campanyes publicitàries posteriors dels 25 anys de pau, la pau dels cementeris. Des de la Generalitat es lluita ara per revertir eixa grosa capa d’oblit.
Parla Iñaki Pérez, Director General de Qualitat democràtica "se han dado pasos, los pasos legislativos son importantes. La ley de Zapatero aunque tiene lagunas, es importante. Pero igual que los guerrilleros, los que no tuvieron más remedio que echarse al monte, en otros países son considerados como héroes, i aquí, mucha gente no saben quienes fueron".
També Viadel replega testimonis de la repressió no tan sols dels guerrillers, sinò també de qualsevol que els donara recolzament. Les recompensen per delatar als maquis arribaven als 5.000 pesetes. Parlen ara Pedro Alcorisa, guerriller, al que mataren a son pare només per ajudarlo, i la seua germana victoria.
Els germans Alcorisa conseguiren fa 4 anys recuperar el cos de son pare, soterrat en una fossa del cementeri de València després d’una llarga lluita als tribunals. El govern municipal de Rita Barberá va alçar el que definiren com un “mur infranqueable” per impedir-lo. Recuperar la memòria de los maquis és encara una de les asignatures pendents que poc a poc es van aprovant. Molts dels caiguts foren afusellats a la muntanya i els cossos s’abandonaren soterrats de mala manera.
Fa ja 17 anys que es va estrenar el documental de Jovi Viadel, i tots els guerrillers han mort ja. Però l’associació La Gavilla Verde encara organitza, cada tardor, una festa a Santa Cruz de Moya per a no oblidar-los.
La nostra secció fixa en “El Mur”, es diu “El calaix dels testimonis encadenats”, on donem veu a les històries anònimes dels que ho van perdre tot. Combinem tres històries d’afusellats a Paterna que recorda per nosaltres la tercera generació; la del fundador de la UGT a Xeraco, ens la conta el seu net Jaume Coscollá; la d’un diputat del PC del front antifeixista, que la narra el seu net Salvador Pomares, i la d’un regidor del PSOE a la Pobla Llarga, per la seua neta Marlen Gomar.
Foto: Salvador Pomares
El capítol 4 “L’últim refugi, els maquis”, està dedicat als herois que escaparen a la serra per a lluitar per la llibertat. 'El Mur' és un serial radiofònic dirigit i presentat per Carlos López Olano. En la edició i realització, Miguel Coll. Este programa conta amb el recolzament de l’Associació Ciutadania i Comunicació, ACICOM.
Puedes suscribirte para recibir cada nuevo episodio a través de WhatsApp enviando un mensaje con EL MUR al 605 66 36 70. Si estás en un smartphone, puedes hacerlo pinchando aquí. Recuerda que debes guardar el número en la agenda de tu móvil.
El podcast El Mur: L’últim refugi, els maquis ha sido publicado en Plaza Radio -
En este tercer capítol del podcast sobre memòria històrica “El mur” contarem, de nou, històries. Oblidades, encara que potser no tant, afortunadament, perquè hui parlarem de grans noms, grans personatges que tot i que estigueren soterrats baix una capa d’oblit durant molt de temps, ara es reivindiquen, s’estudien, tenen carrers dedicats, es parla d’ells. No sempre fou així, hi ha que tindre-ho present. Parlarem de Juan Bautista Peset Aleixandre, pot ser el més conegut dels afusellats a Paterna: rector de la Universitat de València, metge de prestigi, burgés ric i envejat, i cap de llista de Izquierda Republicana al Congrés dels Diputats el 1936, just abans de la sublevació militar. També haurà temps per a parlar d’altres afusellats, com Vicente Carceller, director de la revista satírica la Traca, i el seu dibuixant Carlos Gómez Carrera, que signava les seues caricatures com Bluff. Ambdós cometeren només el que han anomenat delictes de tinta: es a dir, ridiculitzar públicament als traïdors a la República. També seran protagonistes d’este tercer capítol d’”El Mur” un senzill enterrador, de nom Leoncio Badía, i una dona, Pepica Celda, que fou la primera que va aconseguir que son pare afusellat recuperara la dignitat. De tot això, i alguna altra cosa, parlarem en este capítol 3, d’”El Mur” que du per títol: “Els grans noms del mur”.
Foto: Manuel Azaña
En el último discurso que dio Manuel Azaña, ya en plena Guerra Civil, reclamó Paz, Piedad y Perdón para España. Y azañista convencido, fue el Doctor Juan Bautista Peset Aleixandre.
Santiago Hernández y Mati Alcaraz són els directors d’un documental que reivindica la seua figura. Peset ve d’una prestigiosa família de metges, i ell mateix destaca des de ben jove per la seua capacitat de treball: tenia un impresionant currículum acadèmic, amb tres doctorats als 22 anys, i una prestigiosísima carrera de metge.
Explica Mati Alcaraz que "li deien l’apòstol del a vacunació, hi ha un capítol molt emotiu, que és quan salva al seu fill amb una vacuna que va fer ell. Era una referència humana, va salvar gent a la presó, era eixa grandíssima persona, que com a metge no només tenia que salvar persones, també societats malaltes".
Quan finalment decideix presentarse com cap de llista de Izquierda Republicana per València, és el candidat més votat. Santi Hernández ens conta que és ell qui posa nom als que no tenen nom de Paterna, pel que significava, era l’intelectual de referència. La política en aquella època no era normalment professional, formaven part els que eren referències socials a València i a tot Espanya. Peset fou el polític més votat, un referent, era el metge de València.
Però en abril del 1939, Peset es converteix en enemic públic número 1. Va intentar escapar d’Espanya, fins i tot va intentar-ho pel port d’Alacant, a bord del mític Stanbrook, però no va voler deixar la família a soles. I va tornar. Inmediatament fou detingut i sotmés al primer Consell de Guerra. Ho conta al podcast Juan Miguel Company: el seu iaio era amic de Peset.
Tot i les peticions de clemència, Peset fou afusellat el 24 de maig de 1941, a les 6 de la vesprada, al mur de Paterna.
Hauria de morir el dictador que va signar la seua sentència, per a que s’escomençara a recuperar el seu nom. El 1976, el poeta Vicent Andrés Estellés li va fer un homenatge al seu Ofici Permanent, que al podcast sentim en la veu de Pau Alabajos. Aquest és el poema original:
El teu matí, la difunta dolcesa,entre fusells de tenebrós metallabandonat, abandonat pels déus,abandonat, caminaves segur.Els criminals dels ossos criminals,més criminals que mares han parit,els criminals de plom i tenebra,t'obrien pas, i segur caminavesvers una mort, vers el mur popularque se't donà un matí qualsevol.Tu, l'home bo, tu, l'home intel·ligent,tu, la raó de tot un poble, caus,sempre dictant correcció, benigne,assenyalant les normes de conducta,oh mort, oh mort, oh mort que necessitecantar jo, brusc, perquè torna el record,torna la llum que els ulls impartien,torna la llum que endevinava, clar,aquell matí de fusells i pistoles!Et deixaré un ram d'amargues síl·labes,i vetlaràs perquè seguesca sempre fidel,fidel al nostre extens país.
Vicente Carceller es un caso muy particular de las víctimas caídas en el muro de Paterna. Fue editor de la revista satírica y anticlerical “La Traca”. Nos cuenta cosas de ella Paco Martínez, profesor de periodismo en la Universitat de València.
Foto: Portada de la traca
La traca representa a Franco abiertamente gay, enamorado de los plátanos y los moros aguerridos. En cuanto acaba la guerra y llegan a Valencia los sublevados, emiten órdenes de detención específicas.
Foto: La traca
Carceller fou torturat, i conten que obligat a menjar-se la revista que tant havia ofés al General rebel Franco. El dibuixant Bluff, Carlos Gómez Carrera, fou empresonat i obligat a col.laborar amb el règim en una revista carcelària. Tant Carceller com Bluff compartiren finalment saca d’afusellament, i fossa comuna. Cap dels dos confessaren mai la identitat d’altre dibuixant, que així, va salvar la vida.
La següent de les nostres històries no és la d’un afusellat, sinó la d’un enterrador. Su nombre no era Juan Simón, sino Leoncio, Leoncio Badía. Y enterró a muchos republicanos: miles de ellos, en la época más dura con sacas diarias de hasta cincuenta personas. Cuando el corto trayecto desde el muro de fusilamientos hasta las fosas comunes de Paterna por el que se transportaban los cuerpos, lo bautizaron como el camino de la sangre.
Foto: Leoncio Badía
Leoncio fou només un humil enterrador, que es treia un sobresou per a alimentar els seus, però que ajudava als familiars, jugant-se la vida. Molts testimonis ho conten: ell per exemple va donar el cos de Peset als familiars, o va posar innumerables botelles de vidre baix dels cossos, que després serviren per a identificar a les víctimes.
>
Pepica Celda llig l’última carta de son pare: "Espero que tengais toda la armonía posible del mundo, porque son cuatro días, pero sí que os digo que soy inocente, inocente del todo. No puedo más, porque no tengo más alientos, i porque ha llegado el momento fatal para mí, ya os he hecho padecer bastante..... Se despide con todo vuestro consuelo. Memorias para vuestro padre, que no os olvideis ni un momento de mí."
Foto: Pepica Celda
Baix el crani del pare de Pepica trobaren una d’eixes botelletes, i gràcies a això, José Celda fou el primer represaliat que, molts anys després d’arribar la democràcia, van poder traure de la fosa comuna i identificar a Paterna. Pepica té ara 88 anys, i una gran memòria.
"A mon pare el maten el 14 de setembre de l’any 40 a les 7 de la vesprada. (...) Ma tia va, i el fill major, de 6 ó 7 anyets, i ell es puja d’alt de la garrofera, i va vore com el fusellaven. Que si l’hagueren pillat no se salva. I clar, ma tia tots esperant que vinguera, i també anà una germana de ma mare, agüela del meu nebot, i mon tio Batiste, i estaven en la porta de darrere, on entraven els difunts, no en la principal, vulguent entrar, i la guardia civil digué, si entren, no eixirán. I mon tio i ma tia se’n anaren".
També la mare fou empresonada al convent de Santa Clara. Pepica es va quedar desemparada, i la única eixida per a una xiqueta filla de represaliats fou començar a servir en una casa. Tota la seua vida, va patir la por i el menyspreu dels vençuts.
Quan quasi ningú parlava de memòria i de fosses, Pepica va iniciar una lluita per recuperar les restes de son pare. Fou la lluita d’una pionera, plena d’incomprensió, fins i tot per part dels mateixos familiars de represaliats.
Vicent García Devís, junt a la seua tía Pepica, fou un dels que més va lluitar per aconseguir-ho: el seu iaio José Celda, agricultor, afiliat a Izquierda Republicana, ara descansa a sa casa.En la nostra secció fixa en “El Mur”, que anomenem “El calaix dels testimonis encadenats”, sentirem les històries dels represaliats, dels que perderen tot, quasi tot, menys el record del que va passar. Són històries contades en la intimitat familiar, baixet perquè ningú de fora ho sentira. Ara ha arribat ja el temps d’alçar la veu. Contem hui les històries de tres afusellats a Paterna, en la veu de distintes generacions: d’un fill, Juan Luis Pomares, d’una neta, Aurora Máñez, i d’una besnéta, Joana Frau.
Foto: Homenaje en Paterna
El que acaben de llegir és el capítol 3 d’“El Mur”, el dedicat als grans noms de la memòria. Un serial radiofònic dirigit i presentat per Carlos López Olano. En la edició i realització, Miguel Coll. Fem ràdio, però som també multimèdia perquè complementem l’àudio amb diversos recursos als que pots accedir si ens sents per les plataformes habituals de podcast.Este programa conta amb el recolzament de l’Associació Ciutadania i Comunicació, ACICOM.
Puedes suscribirte para recibir cada nuevo episodio a través de WhatsApp enviando un mensaje con EL MUR al 605 66 36 70. Si estás en un smartphone, puedes hacerlo pinchando aquí. Recuerda que debes guardar el número en la agenda de tu móvil.El podcast El Mur: Els grans noms del mur ha sido publicado en Plaza Radio -
Reprenim en este segon capítol del podcast sobre memòria històrica “El mur” un tema que recentment ha tornat a l’actualitat, gràcies a que per fí, molts anys després d’aprovar-se la llei de memòria històrica, les restes de Franco ja no descansen al mausoleu del monestir del Valle de los Caídos. Estan ara en una tomba privada, familiar, al xicotet cementeri de Mingorrubio/El Pardo. Tot i que es pensava que ara este nou lloc podria convertir-se en espai de peregrinació per als fascistes, els admiradors incondicionals que encara li queden al dictador, el ben cert és que el 44 aniversari de la seua mort, el 20N, ha passat desapercebut per a la gran majoria d’espanyols, sense pena ni glòria. Franco, el personatge i la màquina de repressió que va muntar en Espanya durant 40 anys, que queda d’ells, els franquistes, el seu ressorgiment, el fenomen global de la revitalització de l’extrema dreta... de tot això, i moltes més coses, parlarem en este capítol 2, d’El Mur” que du per títol: “Franco i la seua herència”.
En 1975, un Franco agonizant i tremolós guaitava la multitud, francament impressionant, des del balcó de la plaça d’Orient a Madrid. Un Franco debilitat i amb un peu en la tomba, però també, no hi ha que oblidar-lo, un dictador que moriria matant, que acabava de signar les seues últimes sentències de mort, sense importar-li ni l’oposició explícita del Vaticà.
El podcast El Mur: Franco i la seua herència, 44 anys després ha sido publicado en Plaza Radio
Avancem ara, 44 anys.
Sense dubte, Les coses han canviat, i tant... Este últim ambient, i les imatges que acompanyen el nostre podcast, el gravarem l’equip del programa durant l’exhumació del dictador, i el seu trasllat amb helicòpter, al cementeri de Mingorrubio en El Pardo durant la tardor de 2019. Tant en este cementeri, com a la porta del Valle de los Caídos, es concentraren un grup d’incondicionals per a retre homenatge al Generalísimo y caudillo de España.
Entre los digamos, centenares, no más, de franquistas presentes para dar el último adiós a Franco, destaca un hombre mayor, vestido de paisano, pero que porta en la cabeza con orgullo una boina verde del grupo de operaciones especiales. Lorenzo Fernández afirma que es coronel retirado del ejército español.
Otra voz que destaca es la de Pilar Gutiérrez, toda una autoridad dentro de este reducido círculo activista de franquistas. Líder del denominado Movimiento por España, con presencia activa en redes sociales.
Pilar se reivindica como hija de un ministro (eso sí, poco relevante) franquista. Y en sus respuestas combina perfectamente los insultos, las mentiras, y la reivindicación de Mussolini y Hitler como estadistas que contuvieron junto a Franco el peligro rojo de los comunistas.
Nada más que añadir. La repercusión de esta largamente esperada exhumación, producida poco antes de las elecciones Generales fue muy destacable, y las reacciones políticas se sucedieron: Hablan Sánchez, Iglesias, Arrimadas y Álvarez de Toledo.
I Tornem a Mingorrubio, on l’esperpent segueix, amb este grup ultracristià que ressa el rosari.
Sentada a la porta de sa casa, trobem a Araceli Maestre, vídua d’un guardia de Franco i que porta més de 60 anys vivint en este lloc enmig de la serra i a pocs minuts de Madrid. De fet, els primers ocupants de la urbanització foren tots escoltes del dictador, en esta zona del Pardo envoltada de quartells. La seua preocupació ara és que el nou veí del cementeri, puga acabar amb la tranquilitat del barri.
Una veu autoritzada per a parlar del futur del mausoleu és sense dubte, el profesor Nicolás Sánchez Albornoz. Quan era estudiant universitari, fou detingut per fer una pintada i enviat a fer treballs forçats al valle de los caídos, on va estar fins que va aconseguir escapar-se a França.
Just al dia següent de l’exhumació, és últim divendres de mes, i hi ha habitual concentració de familiars de víctimes a la plaça de la mare de deu de València. És un bon lloc per a buscar reaccions al trasllat amb Aurora Máñez, Daniel Galán i Pepica Celda.
Así acababa la guerra, así comenzaba la represión de la paz. Era la primavera de 1939. Valencia, además, fue de las últimas plazas en caer en manos de los golpistas: los últimos refugiados abandonaron la península por el Puerto de Alicante huyendo de la barbarie que se esperaba que aplicaran los vencedores. En el podcast, oímos un discurso radiofónico del General Queipo de Llano, responsable del fusilamiento en Sevilla de 50 mil personas durante el levantamiento fascista, cuyo cadáver por cierto aún reposa en la basílica de la Macarena.
España estaba destrozada, convertida en un solar después de tres cruentos años de guerra, y Franco encabezó la victoria como uno más del trío de dictadores fascistas que imperaban en Europa. Hablamos de ello con Vicente Sánchez Biosca, Catedrático de comunicación en la Universitat de València.
Franco intentaba hablar inglés en una grabación para la BBC que escuchamos en el podcast. Fueron los primeros años en los que parecía que España sólo se había avanzado a un destino inexorable en todo el continente por el que avanzaban sin control primero, contenidas después, las tropas nazis del Fuhrer y del Duce.
Los vaivenes de la política internacional en la convulsa Europa, se hacían sentir en el ritmo de fusilamientos en el paraje del Terrer en Paterna.
L’autarquia va deixar pas al desarrollisme. I el règim va escomençar a reivindicar els vint-i cinc anys de pau. Era cert: Franco va instaurar la Pau dels cementeris.
El NODO va convertir-se en órgan de propaganda audiovisual de la dictadura, d’obligat vissionat en cada sessió de cine, arribant, en una època en la que la televisió encara no s’havia implantat, al més oblidat racó del país.
Franco va morir al seu llit, la democracia va arribar, amb ella la llei d’amnistia de 1977, i la reivindicació dels caiguts es va quedar com una asignatura pendent al nostre país.
Juan Carlos Colomer es profesor de didàctica de la història i membre de l’aula de memòria democràtica de la Universitat de València. És conscient que la Institució no sempre va jugar un paper exemplar en esta història.
Pero, més enllà del deure de fer justicia amb unes víctimes que ja estaven quasi oblidades, ara un nou factor entra en joc en el tauler de la memòria: la pujada dels nous partits populistes d’extrema dreta, com Vox a Espanya.
L’atac a la memoria ha arribat més enllà, entrant directament en la desqualificació i l’insult. Ortega Smith, secretari general de Vox.
Quasi arribem al final del capítol segon, amb la nostra secció fixa que apareixerà sempre en este podcast, que anomenem “El calaix dels testimonis encadenats”, on sentirem les històries dels represaliats, dels que perderen tot, quasi tot, menys el record del que va passar. Són històries contades a casa, en veu baixa, per si algú de fora ho sentia i denunciava, i que es conserven gràcies als familiars. Ara és temps de sentirles en veu alta. Recuperem hui les històries de tres afusellats a Paterna, en la veu de les seues netes: María Navarro, de Meliana, Amparo Belmonte, també de Meliana, i Marlen Gomar, de la Pobla llarga.
El Mur és un serial radiofònic multimèdia sobre memòria, dirigit i presentat per Carlos López Olano. En la edició i realització, Miguel Coll. En este capítol segon, “Franco i la seua herència” ha col·laborat també el periodista Eduardo Torres. Fem ràdio, però som també multimèdia perquè complementem l’àudio amb diversos recursos als que pots accedir si ens sents per les plataformes habituals de podcast. Este programa conta amb el recolzament de l’Associació Ciutadania i Comunicació, ACICOM.
Puedes suscribirte para recibir cada nuevo episodio a través de WhatsApp enviando un mensaje con EL MUR al 605 66 36 70. Si estás en un smartphone, puedes hacerlo pinchando aquí. Recuerda que debes guardar el número en la agenda de tu móvil. -
Comencem ací una nova aventura radiofònica. Serà amb format de podcast multimèdia, com a serial amb una dotzena de capítols, i en ells parlarem, raonarem, explicarem, sempre coses relacionades amb la memòria. La democràtica, la històrica. Eixa que passats de llarg els 40 anys des que la democràcia va arribar a Espanya, a vegades sembla que es resisteix a vindre, i que les portes i les finestres no acaben d’obrir-se mai del tot. Amb format reportatge, replegant els sons i els testimonis, dels familiars de les víctimes, dels historiadors, dels arqueòlegs, dels investigadors, dels que més en saben d’això. I sempre des d’ací, des de València, perquè la perspectiva, el lloc des d’on mires, ho es quasi tot...
FOTO: Entierro Batiste Gomar
Durant l’exhumació de Francisco Franco, el dictador, del seu mausoleu a Cuelgamuros, el Valle de los Caídos, i el trasllat posterior fins a la seua nova tomba, al cementeri de Mingorrubio/El Pardo. Una molt més modesta, però encara digna. Un dia històric, malgrat totes les crítiques i controvèrsies que va generar un trasllat, obligat en compliment de la llei de memòria aprovada al 2007. Un dia en el que a la fi, la democràcia espanyola, va donar solució a una injustícia comesa fa 44 anys...
Uns centenars de franquistes es van juntar per a l’ocasió. La impressió que donaven, tot i coneixent l’actual i perillós augment de les postures reivindicatives de la dictadura a nous partits com VOX, era trista i crepuscular. Gent gran, cantant velles i gastades cançons, com d’un altra época. I fregant, en molts casos, l’esperpent.
Hablaremos, de Franco, claro, en este programa. Y del futuro del Valle de los Caídos, no olvidemos que allí están enterradas 33 mil víctimas, de un bando y de otro, sí, pero también “caídas” asesinadas, después de la Guerra Civil, durante la represión franquista. Y que además las trasladaron a Cuelgamuros sin ni siquiera tener el permiso de sus familiares. Algunos de ellos, por cierto, de la Comunidad Valenciana.
En el capítulo1 de este serial radiofónico, vamos a hacer un resumen, un avance, de todo lo que contaremos de manera ampliada, en el resto de entregas. Y las víctimas y sus descendientes, serán sin duda protagonistas de nuestras historias.
Pepica Celda guarda com una relíquia un metxó de cabell de son pare, les bales que li segaren la vida, i l’última carta que va escriure i que ha llegit, per a donar-se ànims, tantes voltes. Ella fou una pionera: va lluitar molts anys per a recuperar les restes de son pare quan semblava que això no importava a ningú. Perquè molts li deien que per a què, que no valia la pena furgar en la història de la repressió franquista. Ella fou la primera, en poder soterrar-lo darrere d’una làpida amb el seu nom escrit, a sa casa, en companyia de sa mare.
La reparación a Pepica ha llegado a tiempo, pero no siempre es así.
FOTO: Pepica Celda
Pero lo importante no es sólo que los familiares recuperen los restos, y puedan darles un entierro digno. Es también vital que se reivindique sus nombres, que se recuerde el crimen, que los asesinatos no caigan en el olvido de los tiempos. Porque sino, dejamos que mueran dos veces...
Quedem amb Alicia Piquer a l’anomenat Sindicat de Rabelbunyol, un sòlid i centenari edifici que ara és la casa de cultura del poble. Precisament fa ara 80 anys, en este lloc, en la mateixa sala que estem fent l’entrevista, el seu tio iaio fou tancat i torturat, en només entrar les tropes nacionals a València.
El final de la guerra i dels bombardejos, no va marcar, com va pregonar el dictador, el principi de 25 anys de pau. Pot ser només, la pau dels cementeris. Vicent Piquer López fou afusellat al mur de Paterna el 30 de gener de 1949 i soterrat a la fossa comuna. El seu únic crim, com el de quasi tots, auxili a la rebelió. Al seu cas, haver treballat a l’ajuntament republicà del seu poble fou motiu suficient per a rebre la pena màxima. Alicia, des de l’associació de familiars de la fossa 113, reivindica més ajuda per a fer les exhumacions.
En esta serie de podcast que presentamos así, con este primer capítulo resumen del programa El Mur, hablaremos de memoria sí, en general, porque creemos que dentro de todo este movimiento de reivindicación, de lucha contra el olvido, hay una parte importante, más allá de la reparación a los familiares y la recuperación de los restos, de difusión, de conocer nuestra historia. Se trata de saber, por fin, qué ocurrió en esos años negros de represión franquista, más allá de los desmanes de ambos bandos durante la guerra civil. Saber y conocer, por ejemplo, que muy cerca de la ciudad de València, sin ningún cartel que nos permita identificarlo, ahora rodeado de autovías y viales, existió un lugar negro. Un lugar donde se ejecutó durante 17 años, a 2.238 personas. És lo que llaman El paredón de España. Lo explica en el podcast Vicent Gabarda, historiador.
FOTO:Vicent Gabarda
Amb el treball de Vicent Gabarda, va escomençar tot. Després de la seua tesi doctoral i el llibre consegüent, va nàixer, a poc a poc, l’interés per saber que havia passat. I Paterna i el seu mur al costat d’un cementeri que dona nom al nostre programa és ara un símbol, i per a nosaltres el leit motiv de bona part de les històries que contarem en este serial. Històries com la de Leoncio Badía, l’enterrador.
Leoncio era només un humil enterrador, però va ajudar a les famílies tot el que va poder. Ell posava botelletes amb el nom baix dels executats. Donava retalls de la roba als familiars, els contava com estaven disposats els cosos dins de la fossa comuna. Xicotets detalls i accions, però que molts anys després, han facilitat la complicada tasca d’identificar a les víctimes, de saber a quí corresponen les restes. Maruja Badia, la seua filla major, va replegar fa unes setmanes l’Alta distinció que la Generalitat Valenciana va donar, a títol póstum, a son pare.
También en el Mur habrá espacio para historias sorprendentes, como la del cantante que miraba al mar y soñaba, Jorge Sepúlveda. Si eres menor de 30 años es casi seguro que no sepas quien es, pero este vocalista fue una auténtica estrella rutilante en los años 40 y 50, cuando compartió escenarios con Antonio Machín o Antonio Molina. Su voz engolada que desgranaba boleros, y su aspecto antiguo y atildado triunfaron en España durante los años más duros de la represión franquista. Pero en realidad, esa voz y ese físico convencionales ocultaban un pasado secreto. Su nombre real fue Luis Sancho Monleón, nacido en la plaza de los escolapios de Valencia. Fue sargento en el ejército rojo, y al acabar la guerra estuvo en el campo de concentración de Albatera. De allí sería “paseado” hasta el cementerio de Valencia, donde fue fusilado. Inexplicablemente, pudo eludir el tiro de gracia y escapar de entre los cadáveres, y acabó, cosas del destino, convirtiéndose años más tarde en el vocalista preferido del régimen. Luis Sancho, el sargento republicano Sancho murió, ya viejo, en 1983. Sú ultima voluntad fue ser enterrado anónimamente en una fosa común, para acabar igual que lo hicieron sus compañeros en 1939.
L’herència de les imatges antigues, la representen els Vidal. Ells són, pare i fill, els dos últims eslabons d’una saga de quatre generacions de fotógrafs. Des que pràcticament la fotografia va nàixer, els Vidal han estat ahí, al peu del canó i amb la seua càmera, sempre a prop de València. Entrem a sa casa, a l’arxiu privat on reposen milions d’imatges d’un valor incalculable, moltes de la guerra i la postguerra.
FOTO: Los Vidal
Hace unos meses que la Generalitat Valenciana creó la Conselleria de Participación y calidad democrática. Iñaki Pérez es el Director General responsable directamente de las políticas de memoria.
FOTO: Iñaki Pérez
Políticas de futuro, investigación, polémicas, pero por encima de todo, en El Mur habrá testimonios personales de hijos, sobrinos y nietos de víctimas.Será una sección fija, con el nombre de “El cajón de los recuerdos encadenados”. Contando, sin espíritu de revancha, las viejas ofensas, los crímenes casi olvidados: lo que se dijo, tantos años, con miedo. Aunque sólo sea por el placer de oír como suena ahora en voz alta.
Puedes suscribirte para recibir cada nuevo episodio a través de WhatsApp enviando un mensaje con EL MUR al 605 66 36 70. Si estás en un smartphone, puedes hacerlo pinchando aquí. Recuerda que debes guardar el número en la agenda de tu móvil.
El podcast El Mur: Un poc de tot ha sido publicado en Plaza Radio
