Эпизоды
-
Capítol 1174. Vet aquí que una vegada hi havia quatre anglesos, un gal·lès i un nord-americà... Podria ser el començament d'un acudit, però en realitat, la reunió d'aquests sis talents còmics va generar molt més que un acudit; junts van crear alguns dels gags més populars del segle XX. La seva fama, motivada per un programa d'esquetxos de la BBC i potenciada després per discos, llibres, gires teatrals i pel·lícules, els va atorgar un estatus comparable al d'una banda de rock. Com que havien nascut el mateix any de la separació dels Beatles, el seu amic George Harrison considerava que compartien un mateix esperit, i no li faltava raó. Aquesta és la història dels Monty Python. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i Josep Maria Bunyol, guionista de l'"En guàrdia", director i presentador del programa de cinema d'iCat "Memento", professor a la UAB i autor del llibre "Per un grapat d'històries: Moments mítics del cinema", editat per Ara Llibres.
-
Capítol 1173. Amb les cendres de la Guerra Civil encara calentes, l'any 1940, un grup d'exalumnes de la Mútua Escolar Blanquerna, vinculats al món de l'escoltisme, van aconseguir treballar infiltrats a l'Auditoria de Guerra de la IV Regió Militar, a Barcelona. Per les seves mans van passar els processos sumaríssims de molts republicans que s'estaven depurant. Conscients del risc que hauria suposat que els enxampessin i els jutgessin per alta traïció, aquests infiltrats manipulaven la documentació i buscaven testimonis de descàrrec. Era la manera d'enfrontar-se a l'arbitrarietat de la justícia franquista amb l'objectiu de lliurar els acusats de la presó o la pena capital. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Núria Font i Ferré, editora, autora i traductora; ha estat trenta-cinc anys a l'Editorial Cruïlla i és filla de Jaume Font Marí-Martí.
-
Пропущенные эпизоды?
-
Capítol 1172. Durant el segle XVII, l'auge comercial i portuari d'Esmirna havia convertit aquesta ciutat turca a la riba del mar Egeu en una metròpoli cosmopolita. Entre les moltes minories otomanes que es van establir a Esmirna destacava la comunitat sefardita, els descendents dels últims jueus expulsats de la península Ibèrica el 1492. Amb l'establiment de la República Turca, aquestes minories van perdre drets adquirits en l'etapa imperial i van ser víctimes d'una campanya d'assetjament públic. Una d'aquestes famílies sefardites, els Nahum, va decidir aleshores marxar d'Esmirna per establir-se a Barcelona. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Meritxell Blasco, doctora en Filologia Semítica per la Universitat de Barcelona i professora agregada del Departament de Filologia Clàssica, Romànica i Semítica.
-
Capítol 1171. A finals del segle XIX, Catalunya va viure una de les crisis més devastadores de la seva història agrícola. La fil·loxera, un petit insecte originari d'Amèrica, va arrasar amb les vinyes, que havien esdevingut un dels pilars de l'economia i l'organització social del territori. Aquesta plaga, que va iniciar l'avanç des de França, no només va consumir les arrels de les vinyes europees, sinó que va posar en qüestió tot un model de vida basat en el vi i l'aiguardent. L'impacte va ser tan profund que va transformar per sempre el paisatge, l'economia i la societat de Catalunya. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Ricard Garcia-Orallo, doctor, professor i lector del programa Serra Húnter del Departament d'Història i Arqueologia, a la Secció d'Història Contemporània i Món Actual de la Universitat de Barcelona.
-
Capítol 1170. Dels diversos estats senyorials que van existir a Catalunya durant l'edat mitjana i l'època moderna, el comtat d'Empúries destaca per haver tingut més recorregut històric. Va sorgir en el moment de la reconquesta carolíngia i l'aparició de la Marca Hispànica, esmentat per primer cop l'any 812, i es va mantenir governat per diverses famílies fins a la fi de l'Antic Règim i la desaparició de les jurisdiccions senyorials. La incorporació del comtat als dominis de la Corona catalanoaragonesa es va produir l'any 1402, quan el títol de comte va passar al rei Martí I l'Humà. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Josep Colls, professor de Geografia i Història a l'Institut Ramon Muntaner de Figueres i professor associat d'Història Econòmica a la Facultat de Ciències Econòmiques i Empresarials de la Universitat de Girona; a banda, ha fet recerca sobre el comtat d'Empúries en època moderna.
-
Capítol 1169. Una de les personalitats polítiques més influents del segle XX va ser el principal ideòleg, impulsor i dirigent de la Revolució Russa, un home de reflexió però sobretot d'acció que va subordinar tots els vessants de la vida a la militància revolucionària i a un únic objectiu, el d'implantar el socialisme com a via per resoldre les desigualtats. El seu nom era Vladímir Ilitx Uliànov, però la història el coneix pel pseudònim de Lenin. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Albert Botran i Pahissa, màster en Història Comparada per la UAB que ha estat regidor a Molins de Rei i diputat al Parlament i al Congrés i és autor del llibre "Si Lenin aixequés el cap", editat per Ara Llibres.
-
Capítol 1168. Entre el juny i el novembre del 1899, el govern espanyol ratificava la venda de les seves últimes possessions al Pacífic a Alemanya per vint-i-cinc milions de pessetes. Eren tres arxipèlags situats a la Micronèsia: les illes Carolines, les Mariannes i les Palau. Tot just un any abans, l'estat espanyol havia vist consumada la pèrdua de Cuba, Puerto Rico i les Filipines. Aquells petits arxipèlags eren les últimes engrunes d'un pastís colonial que s'havia anat reduint en un període relativament curt al llarg del segle XIX. Era pràcticament la fi definitiva de l'imperi colonial espanyol. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i Santi Izquierdo, professor de la Secció d'Història Contemporània i Món Actual del Departament d'Història i Arqueologia de la Universitat de Barcelona.
-
Capítol 1167. Coincidint amb la fi de la Guerra Civil i l'exili de molts intel·lectuals a França, entre la incertesa sobre com evolucionaria el règim de Franco i la por davant de l'avenç nazi pel continent, va sorgir un dels amors més polèmics de la història de la literatura catalana. Ens referim a la relació tempestuosa entre la jove novel·lista Mercè Rodoreda, que aleshores tenia uns trenta anys, i el poeta i articulista Joan Prat, conegut per tothom amb el pseudònim d'Armand Obiols. Només algun amic i les dones de la seva vida l'anomenaven Joan. La vida i l'obra de tots dos no es pot entendre sense aquest vincle profund que els va unir al llarg de tota la vida i que va anar avançant amb alts i baixos en funció dels esdeveniments externs. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i Eva Comas-Arnal, escriptora, traductora, periodista, filòloga i professora associada a la UAB, autora del pòdcast "La Maraldina" i del llibre "Mercè i Joan", Premi Proa de Novel·la.
-
Capítol 1166. Durant força segles, el saber sobre la salut es va compilar en textos que servien com a guia i com a mitjà de transmissió del coneixement en la matèria. Els receptaris mèdics medievals, escrits en llengües vernacles, van emergir en una època en què tot just naixia el sistema mèdic organitzat que tenim ara, marcada per la falta d'accés a metges formats i la necessitat urgent de guarir-se en un context que no posava les coses fàcils. En les seves pàgines es barrejaven receptes per tractar malalties, consells cosmètics i ginecològics, guies astrològiques i, fins i tot, fórmules màgiques. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Lluís Cifuentes Comamala, doctor en Història, professor del Departament de Filologia Catalana de la UB i autor d'estudis sobre els receptaris mèdics.
-
Capítol 1165. Durant la Guerra Civil, les Brigades Internacionals van establir diversos hospitals en territori català, concebuts com a unitats militars i a la vegada sotmesos a un control polític ferri. Vic va ser una de les ciutats escollides per acollir un d'aquests centres sanitaris. L'Hospital Internacional de Vic va estar en funcionament els últims mesos de la guerra. En aquest espai en què tots els pacients eren homes, un grup d'infermeres voluntàries va portar fins a l'últim extrem la militància en la lluita contra el feixisme, enmig del dolor, la precarietat i una solidaritat més necessària que mai. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Maria Cinta Sadurní, professora a la UVic-UCC, doctorada en Cures Integrals i Serveis de Salut i coautora, juntament amb Xavier Bardolet, del llibre "Infermeres en guerra. La peripècia d'unes dones que van combatre el feixisme des dels hospitals del Sistema Sanitari Internacional", publicat per Eumo Editorial.
-
Capítol 1164. A partir del segle XVII, a la vora de diversos rius del Berguedà es van anar posant en funcionament un seguit de fargues. L'objectiu era obtenir ferro a partir de la combustió del mineral conegut com a mena. Per al tractament de la massa resultant d'aquesta combustió amb carbó vegetal, eren necessaris uns martells molt grossos, els malls, que necessitaven energia hidràulica. Aquesta mitja dotzena de fargues berguedanes, que en alguns casos van mantenir-se en funcionament fins ben entrat el segle XIX, van ser molt importants en el període preindustrial de la comarca. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Josep Sánchez Vicents, coautor del llibre "Les fargues del Berguedà. Un patrimoni injustament oblidat", escrit amb Roser Comas Angelet i editat per Àmbit de Recerques del Berguedà; tots dos llicenciats en Geografia i Història per la UNED i membres de la Societat d'Arqueologia del Berguedà.
-
Capítol 1163. L'esclavitud va existir de manera continuada a Barcelona, probablement des del temps dels romans fins a l'època moderna. En la baixa edat mitjana, els arxius notarials de la ciutat mostren que era una institució en ple desenvolupament a tota la zona mediterrània. Un dels aspectes més destacats de la vida de les persones esclavitzades tenia a veure amb les vies, legals o il·legals, per aconseguir la llibertat. Encara que la legislació es va anar modificant en diferents èpoques, hi va haver lliberts que es van arribar a integrar com a membres de ple dret de la societat barcelonina baixmedieval. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Antoni Albacete, director de Recerca i Difusió de l'Arxiu Històric de Protocols de Barcelona, del Col·legi notarial de Catalunya; doctor en Història, i autor de la tesi "Esclavitud i llibertat a la Mediterrània occidental. El mercat d'esclaus de la Barcelona baixmedieval".
-
Capítol 1162. Durant la Guerra Civil, Barcelona no només era una ciutat en guerra, era també l'escenari d'evacuacions desesperades, negocis foscos i operacions militars. Religiosos, aristòcrates, empresaris i artistes compartien espai amb milicians, refugiats i perseguits polítics, cadascun lliurant la seva batalla. Alguns per guanyar la guerra, d'altres per trobar una sortida d'aquell entorn tan perillós. L'última esperança es concentrava en els consolats estrangers, veritables portes cap a la supervivència. Potències europees com França i Itàlia, i també diplomàtics llatinoamericans, van organitzar una xarxa d'evacuacions a través del port de Barcelona que no sempre tindrien èxit. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Arnau González Vilalta, doctor en Història i professor del Departament d'Història Moderna i Contemporània de la Universitat Autònoma de Barcelona.
-
Capítol 1161. Pier Paolo Pasolini. En un context social especialment complex, el de la postguerra italiana, va emergir la figura d'un poeta, cineasta i intel·lectual d'esquerres, que no va tenir por de combatre el feixisme i el capitalisme, ni d'escandalitzar el públic. Per a les esquerres ortodoxes va esdevenir un dissident, mentre que per a les dretes era una veu pertorbadora. En una Itàlia destrossada per dues guerres, Pier Paolo Pasolini va mantenir una militància incòmoda a banda i banda de l'espectre polític, amb una obra desafiant i una biografia traumàtica que van acabar precipitant el seu misteriós assassinat. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Josep Maria Lluró, doctor en Literatura i Humanitats per la UPF, professor d'història i assagista. La seva tesi doctoral va ser "Pasolini en context. Trauma, memòria, identitat i història cultural a la Itàlia de postguerra".
-
Capítol 1160. La conquesta romana de Britània va ser un procés gradual, farcit de batalles sagnants, d'aliances i de traïcions, d'estratègies per impartir el terror entre la població local i de polítiques per romanitzar els seus habitants. Tot i que Juli Cèsar va ser el primer a travessar el canal de la Mànega acompanyat de legions, la subjugació britana no va arribar fins a gairebé un segle després, ja en temps de l'emperador Claudi. Amb la necessitat d'una victòria militar que el legitimés en el tron de Roma, el penúltim dels emperadors de la dinastia julioclàudia va emprendre una de les campanyes militars més ambicioses de l'Antiguitat. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Oriol Olesti, professor titular d'Història Antiga de la Universitat Autònoma de Barcelona.
-
Capítol 1159. Hi ha personatges històrics que han vist enterbolida la seva figura a causa de rumors i d'una aura de llegenda negra. Un dels casos més evidents és el de l'aristòcrata hongaresa Erzsébet Báthory, retratada posteriorment com una mena de vampira sanguinària. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb la metgessa i escriptora Maria Lluïsa Latorre Casellas, autora del llibre "La comtessa sanguinària: Erzsébet Báthory, realitat o llegenda?".
-
Capítol 1158. A les acaballes del segle XIX, gairebé 200 anys després de la fi de la dominació catalanoaragonesa a l'illa de Sardenya, a la vila de l'Alguer es podien apreciar els vincles lingüístics i culturals amb els Països Catalans. A partir de la contribució de Víctor Balaguer i Eduard Toda, que van divulgar el mite d'aquell reducte aïllat de la pàtria catalana, vestigi d'un imperi perdut, les relacions de l'Alguer amb els Països Catalans es van intensificar. Després d'un parèntesi marcat per l'ascens del feixisme i la guerra, aquests contactes a una banda i l'altra del Mediterrani es van reprendre a partir dels anys cinquanta, en una mostra clara de resiliència. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Marcel A. Farinelli, doctor en Història per la Universitat Pompeu Fabra i autor dels llibres "El feixisme a l'Alguer", "Història de l'Alguer" i "Antoni Simon Mossa, l'Alguer i Sardenya durant el franquisme".
-
Capítol 1157. Joaquim Picañol i Xalabarder va ser un jove republicà català que va donar la vida pels ideals republicans fins i tot després d'haver perdut la guerra. La seva és una història desconeguda, la que van patir milers d'exiliats en mans del feixisme internacional al nord d'Àfrica. La implicació política el va portar a ser internat en diversos camps de refugiats francesos al terme de la Guerra Civil, i també en un camp de concentració encara més estricte, el de Djelfa, al desert del Sàhara, aleshores sota sobirania francesa. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté i Marta Barceló Oliver, llicenciada en Filologia Catalana i mestra, coautora amb Lupe Prades Font, llicenciada en Geografia i Història, del llibre "Mort i oblit a Djelfa".
-
Capítol 1156. L'afirmació d'Espanya com a estat-nació unitari va ser un principi central del pensament polític espanyol del segle XIX i els dos primers terços del segle XX, i no només per part de la dreta. En el segle passat es van reproduir els arguments ja establerts en l'Espanya vuitcentista, que apostaven per un model jacobí i unitari i, en casos extrems, per la defensa d'un estat totalitari que posés fi a la decadència del model d'estat liberal. Per molts autors espanyols, un estat que no fos unitari acabaria sent dèbil, argument que legitimava l'hegemonia d'una cultura dominant, la castellana. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Antoni Simon Tarrés, catedràtic d'Història Moderna de la UAB, membre de l'Institut d'Estudis Catalans i autor dels llibres "La unitat d'Espanya com a valor polític. Una arqueologia intel·lectual" i "La construcció de l'enemic interior. Els catalans en el pensament polític espanyol", publicats per l'Editorial Afers.
-
Capítol 1155. Encara que va mantenir els lligams amb la vila natal de Vilanova i la Geltrú, al llarg del temps Francesc Macià va establir un vincle ferm i continuat amb les Terres de Ponent. A banda de viure molts anys a Lleida, la finca familiar de la dona, a Vallmanya, va esdevenir el lloc de descans preferit del futur president de la Generalitat, i també un refugi en moments d'agitació. A més, quan el van elegir diputat a les Corts ho va ser en representació de les Borges Blanques. Aquest lleidatà d'adopció va tenir la residència a Ponent durant 46 anys, gairebé dos terços de la seva vida, un fet que el va influir en l'accent i en el pensament. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Quintí Casals Bergés, doctor en Història Contemporània, president del Centre d'Estudis Comarcals del Segrià i coautor del llibre "Macià, el president del poble".
- Показать больше
